La gran majoria de gent sap qui és Fraga i part de la sevq biografia, malgrat que ja fa temps que certa gent i certs interessos, han intentat fer oblidar la part més comprometedora. Per començar, sempre se l’ha lligat a la branca tecnòcrata del franquisme. Doncs bé, lluny d’això, Fraga estava vinculat a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS). Abans d’entrar al govern no només va desenvolupar tasques diplomàtiques i educatives com s’ha destacat tant, sinó que havia estat dins l’equip del Ministeri d’Educació i havia desenvolupat diferents càrrecs dins del Movimiento, abans de l’època pressumptament aperturista del règim.

L’any 1962, amb Agustín Muñoz Grandes com a vicepresident, és nomenat Ministre d’Informació i Turisme, sent-ne a més el portaveu del govern. Ho serà fins l’any 1969, ja amb Carrero Blanco. D’aquesta època són les campanyes com “Spain is different” per atreure el turisme, però ue tenia darrere tota una trama d’interessos immibiliaris en base a la destrucció de gran part del litoral mediterrani. També d’aquesta època se’n recorda el famòs bany de Palomares després de l’accident de dos caces americans i la caiguda de 4 bombes nuclears. Segons ell, no hi havia perill, però el cert és que encara hi ha rastres de plutoni a la població de la zona.

També va ser obra seva la reforma de la Llei de Premsa, que datava del 1938. Segons la versió oficial, era una llei molt oberta. Reqlment, si la comparem amb l’anticuada llei del 38, de censura prèvia, era molt més oberta. Tot i això, a l’hora de la veritat, no era tal. La denominada autocensura era més oberta, però continuava un control “subterrani” que va portar al diaris com l’ABC o el Diario Madrid segrestats.

El que ja no es recorda tant són els casos com el de MATESA, empresa de maquinària pesada que cobrava una sèrie d’exempcions fiscals del govern per les ventes, però després es va demostrar que les vendes no existien i que la maqunària s’apilava als ports sudamericans. El npropietari estava vinculat a diferents ministres franquistes, entre ells el nostre protagonista. Tampoc s’està recordant el cas Grimau, dirigent comunista assassinat pel règim franquista. En Fraga hi va tenir un doble paper protagonista. Per una banda, a petició de Franco, va signar l’acta d’execució com a part del govern sense ni tan sols protestar. De l’altra, com a portaveu del govern, va justificar l’execució, i posant la guinda amb la coneguda frase “ya les enviaremos un dosier dónde veran quien era este caballerete”.

Tampoc s’està recordant la seva implicació com a Ministre de Governació en els assassinats del 6 de març de 1976 a Gasteiz, ni als fets de Montejurra. No només això, sinó que, seguint amb la seva actitud autoritària, encara va espetar a Tamames el famós “la calle es mia” en la celebració del 1r de Maig. I el pitjor de tot és que no només no es va penedir mai del seu passat, sinó que encara s’hi enorgullia.

Els homenatges que se li han fet no fan més que atacar encara més la memòria de les víctimes del franquisme i demostren, un cop més, que el pretés règim democràtic espanyol no és res més que una pantomima per evitar un sistema realment democràtic, on aquest “caballerete” i els seus amics haguessin estat jutjats. En canvi, aquest assassí feixista ha mort tranquilament, al llit de la seva casa madrilenya, i ha rebut tot tipus d’homenatges i honors per part d’un estat “democràtic”…

Des d’aquí, vull recordar les seves víctimes tot citant una frase d’una cacnçó del Lluís Llach dedicada a les víctimes de Gasteiz: “Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”

Però ara que és alcalde, les albiolades tenen conseqüències. Una de les darreres ha posat el perill Badalona Comunicació, l’ens que agrupa els mitjans de comunicació públics de la ciutat: Televisió de Badalona, Ràdio Ciutat de Badalona i la revista Bétulo. I és que el PP, tot i no tenir majoria absoluta al consistori, vol tenir-la al consell d’administració de Badalona Comunicació. És a dir, vol fer i desfer sense que els demés puguin dir res. El que dèierm del seu tarannà autoritari. Però això no tindria majors conseqüències si no fos perquè CiU els hi fa el joc votant a favor de la proposta del PP de nou consell d’administració, amb el que, sense els vots del PSC o d’ICV-EUiA, no hi ha majoria suficient i el consell d’administració queda bloquejat, posant en perill els mitjans de comunicació públics i, alhora, el lloc de treball dels treballadors de l’ens públic.

I com no, seguint el seu tarannà autoritari, l’alcalde no intenta dialogar amb la resta de forces amb representació, sinó que manté la seva posició. És a dir, si no li donen el que vol, bloquejarà el consell d’administració sine die, provocant la desaparició dels mitjans de comunicació públics. I no seria gaire inversemblant que darrera aquest bloqueig hi hagi la finalitat de tancar-los utilitzant aquesta escusa, sobretot si obsevem que ja va retallar el 50% del seu pressupost.

Els mitjans de comunicació públics tenen molta tradició a la ciutat. Ràdio Ciutat de Badalona dóna servei a la ciutat des de 1981, mentre que Televisió de Badalona i la Revista Bétulo ho fan des del 2000, prenent el relleu del Canal 51 i de Badalona, Revista d’Infortmació Municipal. Durant aquest temps -i conjuntament amb la premsa escrita privada i diferents ràdios de barri o supramunicipals- han donat la informació sobre una ciutat que, malgrat ser la tercera més gran de la CAC i la desena dels Països Catalans, sempre ha estat una de lesngrans oblidades, informativament parlant, per la seva proximitat amb barcelona ni el fet de no ser capital comarcal. Una mala sort que compartim amb l’Hospitalet, que ha vist com han tancat els seus mitjans de comunicació públics, produint-se una apagada informativa a nivell local.

Jo vull seguir escoltant la Penya i el Badalona per RCB, seguir veient i escoltant les tertúlies esportives, de joves, de política, vull seguir informat del que passa a la ciutat, vull seguir coneixent les entitats badaloinines i el seu dia a dia. Vull seguir escoltant RCB, veient TVB i llegint Bétulo. Perquè els mitjans públics locals són de tots i cadascú dels badalonins i badalonines, nosaltres també som RCB, TVB i Bétulo! Des d’aquí vull espressar el meu total suport als treballadors i treballadores de Badalona Comunicació i sumar-me a la campanya que estan duent a terme i que podeu seguir al seu facebook i al twitter. Alhora, també podeu donar suport a la campanya signant la petició que han fet a la plataforma Actuable.

Al gener de 1951, el govern franquista decidia pujar un 40% el preu dels tiquets del tramvia de Barcelona i rodalies, passant de 50 a 70 cèntims, mentre que a d’altres ciutats com Madrid, quedava congelat. En resposta a aquest desgreuge, al març del mateix any, s’organitzava una vaga de tramvies que duriaria dues setmanes, en les que el boicot als tramvies va ser total, formant-se grans riuades de gent caminant que anava cap als seus llocs de treball. Alhora, hi havia manifestacions diàries força multitudinàries que van ser reprimides per la policia franquista que, a més, va fer un gran nombre de detencions, sobretot de membres del PSUC, entre ells en Gregório López Raimundo.

La primera vaga des de la instauració del franquisme acabava en victòria per la classe treballadora barcelonina. El govern anul•lava la pujada de tarifes i destituia al Governador Civil i a l’alcalde de Barcelona.

Des de fa uns dies, corre a la xarxa una campanya per tal de fer vaga de transport públic el 10 de gener. Considero que és una gran iniciativa i la secundaré, però també hi vull fer algunes petites crítiques. La primera, és que la vaga de tramvies va ser organitzada en 3 mesos, per tal de coordinar-se les diferents forces antifranquistes clandestines i aconseguir un gran suport dels treballadors. Estant en clandestinitat era molt difícil difondre la convicatòria i calia anar poc a poc. Ara, les organitzacions que la convoquen no estan en clandestinitat, però un dels grans poders fàctics, els mitjans de comunicació, no són precisament favorables a aquests moviments i silencien les seves iniciatives. En aquest cas les presses mai són bones i potser caldria seure i organitzar-ho amb calma.

L’altra crítica és l’aïllament de la protesta. Al 1951, es protestava per la pujada de tarifes del tramvia com a part d’una reivindicació contra les condicions de vida d’aleshores i no com a simple petició d’abaixar lea tarifes, tal i com es pot comprovar en el fet que el 1957 torna a haver-hi una vaga de tramvies.

Edito: actualitzo l’entrada amb una comparativa entre el preu del bitllet senzill i el salari mínim interprofessional a diferents ciutats on es veu la desproporció del preu del transport “públic” català

Diumenge, com sabeu, el PP va treure a Badalona un total d’11 regidors -pujant 4 respecte fa quatre anys-, mentre que el PSOE es quedava amb 9, CiU perdia un i es quedava amb 4, ICV-EUiA perd dos i es situa amb 3 i ERC -aquest cop presentant-se en coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC- perd l’únic regidor que tenien. Això, dit així, queda molt maco, però sense anàlisi, no se n’aprèn dels errors i es repeteixen.

Si ja abans de les votacions estava clar que el PP guanyaria, estava per veure per quant. Fent d’apoderat, ja te n’adones de l’avantatge que tenia. En barris que han estat sempre obrers, guanyava, i de carrer al PSOE, mentre que els apoderats i interventors d’aquest darrer esperaven un miracle que donés la volta als resultats o es mantenien esperançats amb que el vot socialista arribaria i arrasaria amb el PP, que senzillament eren de votar tard. I, certament, el vot va arribar, però en diferent mesura. Per què dic que va arribar si va guanyar el PP? Doncs primer hem d’analitzar d’on prové el vot del darrer. I, adverteixo, que em permetré la llicència de fer algunes generalitzacions.

Primer de tot, haig de dir que el PP va recollir vot tradicionalment abstencionista, però potser no tant com s’esperava. Allà on ha obtingut millor registre ha estat als barris amb menor participació, com la salut o sant roc. Així doncs, cal buscar d’altres fonts de vots. Una és un votant socialista desencantat amb un PSOE en plena crisi i en caiguda lliure, que han vist en el discurs populista del PP una alternativa. Aquest traspas ha estat molt important. D’altra banda, també ha rebut molt de suport d’entre els joves, especialment aquells sense gaire formació, que pateixen una taxa d’atur del 40%, situació que, si no estan políticament ben informats, els fa vulnerables als discursos de l’extrema dreta. Aquest darrer punt és altament perillós i un dels que cal solucionar els propers 4 anys.

Així doncs, si tenim en compte el traspas de vots gens menyspreable del PSOE cap al PP, s’entén el que deia abans sobre que l’electorat del PSOE darrerament abstencionista es va mobilitzar. A això li hem de sumar un cert vot útil provinent de CiU i d’ICV-EUiA. Si no no s’explica que guanyés alguns -pocs- vots.

Pel que fa a la resta de partits, CiU va patir una davallada de prop de 2000 vots pel vot útil al PSOE, la possibilitat de pacte amb el PP, l’efecte de les retallades i, en menor mesura, el pacte amb el PSOE i Esquerra, mentre que ICV-EUiA, a part de patir l’efecte del vot útil, perdia una part de vots, que passava a l’abstenció, segurament per la poca activitat al carrer que ha fet una part de la coalició.

El cas d’Esquerra és paradigmàtic. De 2 regidors que van obtenir fa 8 anys, ja no en queda cap. I aquí hi ha un factor nacional i un de local. El nacional és la situació del partit després de les escissions -i del creixement exponencial de candidatures com les CUP- i del desgast de dos tripartits, que fa que hagin perdut respecte el 2007 més de 70.000 vots. El factor local és, a part d’algunes pica-baralles internes, el desgast d’haver portat la regidoria de cultura en un moment de crisi on ha estat el primer que s’ha retallat. La coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC per ta de presentar una nova imatge i salvar així el regidor que tenien no ha acabat funcionant.

Pel que fa a la resta de partits, la CUP, que presentava per segon cop, el primer en solitari, ha obtingut prop de 1500 vots, aproximant-se així als resultats de fa quatre anys en coalició. Un grandíssim resultat si tenim en compte que els seus ex-socis, els verds, han tret més de 1300 vots. Això, primer, augura un pes cada cop més gran de la CUP a les eleccions badalonines -com va dir el seu cap de llista després de conèixer els resultats, “no hem guanyat però estem guanyant”- i, alhora, fa necessari tornar-se a plantejar l’estratègia electoral dels sectors de l’esquerra extra-consistorial.

La gran patacada aquestes eleccions se l’emporten Ciutadans i PxC, ambdues amb expectatives d’obtenir regidor i que han quedat eclipsades pel PP. La caiguda és especialment dura pels primers, que de 6a força polític el 2007 a Badalona -només superada pels partits amb representació- passa a ser la 9a superada per Esquerra, la CUP, Els Verds i PxC.

Finalment vull destacar el creixement del vot en blanc i el vot nul com a vot de protesta contra l’actual política, si bé sempre he considerat que s’ha de reservar per quan no hi ha alternatives possibles. En aquest cas era sorprenent com part del vot nul era vot “indignat” quan a la ciutat es presentaven partits que a la Plaça Catalunya s’han marcat com a partits d’una certa referència o que tenien un programa similar al de les protestes.

Així doncs, tenim un panorama molt complicat. Primer s’ha de valorar què és millor, si un govern tripartit amb PSOE, CiU i ICV-EUiA, un pacte d’investidura a favor del PSOE però amb un govern de minoria o deixar en minoria al PP. Amb les dues primeres opcions es corre el risc d’un avenç encara major del PP, mentre que el tercer suposa el desgast d’un PP que no esta preparar per governar.

A nivell de les esquerres, hi ha molta feina a fer als barris per tal de combatre el discurs populista del PP i que tant de mal esta fent. Com dic al títol, ara és hora de treballar!

Avui viurem un moment històric. La societat catalana viurà una jornada per recordar, mobilitzant-se no ja per la retallada de l’Estatut, si no per mostrar al seu rebuig a que 12 persones puguin decidir per sobre de la voluntat del poble català. Avui, el poble català dirà prou. Dirà prou a l’enganyifa de la transició i el seu “estat de les autonomies” i dirà prou als polítics que estan al servei directe de l’Estat Espanyol, un Estat que, lluny d’estar content amb més de 300 anys d’ocupació del poble català, segueix escanyant-lo.

Ja hi ha hagut diferents iniciatives de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, però vull destacar la que han fet diversos ajuntaments (de moment, Arenys de Munt, Calders, Llambilles, Port de la Selva, Sant Pere de Torelló, Tarrés, Vic i Vilafranca del Penedès) que s’han declarat moralment exclosos de la Constitució Espanyola, doncs també havien jurat l’Estatut i ara ha quedat destruit per ser “inconstitucionals” molts dels seus punts. En especial, molt contundent la carta enviada per l’Alcalde de Calders, Jaume Perarnau, al delegat del Govern d’Espanya a Catalunya, Joan Rangel, explicant la decisió presa pel seu consistori. Una iniciativa que deixa, de manera simbòlica, sense aplicació la Constitució Espanyola en aquests municipis.

Seguint aquest exemple, s’ha creat un grup al Facebook, on la gent segueix a nivell personal l’exemple d’aquests municipis (jo no ho he pogut fer per estar a massa grups, però des d’aquí, tot el meu recolzament). Sóc una persona que des de fa anys m’he sentit moralment exclòs de la Constitució Espanyola, doncs és un símbol de la dominació espanyola sobre els pobles peninsulars. Avui, em reafirmo en aquesta exclosió, tant de la seva Constitució com de les seves lleis. Em reafirmo en que el poble català ha de ser i serà lliure, trencant així les cadenes que ens mantenen lligats a l’Estat Espanyol. Em reafirmo en que l’autonomisme ha mort i només ens queda la via independentista. Em reafirmo en que avui, a les 6 de la tarda, seré a la manifestació, per reclamar la llibertat del meu poble i per deixar ben clar als polítics catalans que la mentida que han estat sostenint s’ha acabat i que ara és l’hora del poble!

Abans d’acabar l’any, concretament el 22 de desembre, el Ple de l’Ajuntament va aprovar el pressupost per aquest any. En principi, havia de ser un pressupost contingut i auster, amb el que tots esperàvem una retallada, però donava a pensar que hi hauria una política econòmica municipal més ajustada als temps de crisi, amb una major inversió en polítiques socials i culturals. Però mentre que la primera part existeix (el pressupost s’ha reduit en casi un 1%), la segona part sembla que se l’hagin pres a broma i encara s’estiguin dient de la gent que s’ho va creure.Resulta que les reduccions pressupostàries més notòries són en àmbits com Polítiques d’Igualtat (-10,73%), Esports (-14,16%), Joventut (-17,56%), Medi Ambient i Mobilitat (-0,26%),  Cultura (-3,04%), Patrimoni Cultural (-32,32%) o  de les partides funcionals per Solidaritat i Cooperació (-13,59%), Ajut Humanitari (-5,76%), Agermanaments (-22,83%), Biblioteques (-23,58%) o Activitats culturals dels Centres Cívics o  (-18,58%). Com es pot observar, la majoria d’aquestes pertanyen a àmbits més socials i culturals, just en un moment de crisi on la societat necessita més ajudes.

En canvi, si veiem aquells que més han augmentat, ens sorpren veure com hi consten partides com el de Recursos Humans, augmentant de 165.400€ a 291.900€ (+76,48%), dins el que es troben augments com el de Estudis i treballs tècnics que passa de 48.000 a 150.o00 euros (+212,5%), Altres treballs realitzats per empreses i professionals, que dels 9400 de l’any passat s’eleva a 20.000€ aquest any (+112,77%), o el de Dietes i locomoció per personal tant directiu com no directiu, que passa de 12.600 a 29.000 euros (+ 130,16%). A tot això, li hem de sumar que la mitjana del sou base dels càrrecs electes -27 en total-, triplica el salari mig de Catalunya -uns 21.000€- i provoca una despesa de 1.390.461,64€, amb uns complements que costen 1.440.101,90€ pels càrrecs electes en concepte d‘assistència a Plens, Juntes de Govern, Comissions Informatives, Junta de Portamveus i altres comissions. I a aquesta xifra se li ha de sumar els sous, complements i seguretat social dels 59 càrrecs de confiança -molt per sobre del que tenen la gran majoria d’Ajuntaments de ciutats similars a la nostra- que provoquen una despesa de 3.414.974 euros.

A més d’evidenciar una total manca de voluntat d’aplicar uns pressupostos realment austers i que remarquin el seu caràcter social, l’Ajuntament ha demostrat que no ha canviat la seva manera de fer amb un altre fet. I és que segons denuncia la CUP de Badalona, ha incomplert 169.1 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals,RDL2/2004 de 5 de març que fixa en 15 els dies hábils que s’hann d’exposar els pressupostos generals un cop feta l’aprovació inicial per tal de que es puguin fer les reclamacions pertinents, mentre que ha estat exposat només 12 dies i se’ls hi ha negat una còpia dels mateixos. Per tot això, la CUP va fer una sèrie d’al·legacions a aquests pressupostos segons els terminis legals. El nou any ha vingut amb una desestimació de les al·legacions, malgrat estar fonamentades.

Un altre cop doncs, els inquilins de la Casa de la Vila tornen a fer gala de les polítiques d’autoenriquiment i d’allunyament de la societat sense que els importi gaire la imatge que donaran. Ara bé, d’aquí un anyet -i ni això, perquè molts ja n’estan fent, de campanya-, els tindrem dient totes les bondats que han fet -o que han somiat/imaginat que feien. Però realment a algú li cap alguna mena de dubte de que la solució no són canviar l’alcalde sinó canviar els protagonistes?

Per a més informació, podeu consultar la notícia sobre la presentació de les al·legacions, les al·legacions i el número 2 de El Comú -butlletí de la CUP de Badalona- on es donen més detalls.

El que ja és ridícul és que els que hi hagi gent que s’alegri per aquesta “baixa participació” -abans matitzada-. Primer, perquè són la mateixa gent que va fer una crida al boicot i encara es creuen que l’abstenció és espanyolista quan sabem que l’espanyolisme no tendeix gaire a l’abstenció. D’altra banda, són els mateixos que van decidir no anar seguint les crides al boicot. Aquesta gent, tot i estar en el seu dret de no votar, demostra molt poca cultura democràtica, i és una llàstima. Era una crida a decidir per nosaltres mateixos, cosa que fins ara l’Estat Espanyol NO HA PERMÉS. Ara que es pot decidir, ni que sigui de manera simbòlica, hi ha gent que decideix no participar perquè no va d’acord amb el que ells creuen. I això rau en les postures feixistitzades o totalitàries que encara conserva una part important de la tradició política espanyola.

Així doncs, cal valorar molt positivament les consultes, no només per la participació i per la festa que van suposar, siguent un autèntic èxit, sinó també perquè han obert un camí cap a la independència no des dels partits polítics, sinó des de l’autoorganització de la ciutadania, que encara té molta més força. Cal fer una autocrítica també, analitzant-ne els possibles errors comesos. Però sobretot, el que cal fer és advertir a la classe política que aquesta no se l’apunten ells, que aquesta victòria és de la gent. Així, cal parar els peus a gent com en Carles Móra, Alcalde d’Arenys de Munt i que sembla que ja està intentant muntar una plataforma electoral, Uriel Bertran, que segueix intentant aconseguir poder dins d’ERC, Enric Canela, que ja ho va intentar amb els 10000.cat i ara torna a la càrrega… La ciutadania ha creat això i ells no ho poden desvirtuar. I si ho fan, poc “progres” es poden considerar quan estan cometent els mateixos errors que va cometre la Lliga Regionalista el 1909 intentant quedar-se els rèdits de Solidaritat Catalana i el 1918 amb la campanya de l’Estatut.

Finalment, us deixo amb un recull de fotografies que vaig fer durant la consulta a Tiana.

Lema de la Candidatura d'Unitat Popular per les consultes per la independència

Cartell de la coordinadora per la consulta sobre la independència pel 13-D

Demà, 13 de desembre de 2009, una part del nostre país farà una passa molt important. Demà, un total de 161 municipis i un total de 707.397 persones podran decidir sobre el futur del seu país de manera directa, o ho farien si fos vinculant. De fet, avui ja hi ha un poble -Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya-  l’està celebrant avui. I és que, un cop més, el nostre petit país, com ja ha fet d’altres vegades en la història, dóna un exemple de democràcia des de la base, convocant consultes sobre la independència convocades per plataformes ciudadanes, deixant enrere els partits clàssics que fins ara havien portat aquesta mena d’iniciatives a gran escala.

Cartell de Maulets Maresme animant a la participació a les consultes

I és precisament quan aquests partits més evidencien la manca de resposta a la demanda ciutadana, quan, en comptes d’apostar per la via independentista que teòricament defensen, o bé per la via de les consultes democràtiques, que també en teoria, defensen tots els partits -tret de, com és obvi. els partits d’ultradreta- , blandeixen una defensa de l’Estatut davant el Tribunal Constitucional, mantenint així una via, l’autonomista, que ja és part d’un passat mort i

enterrat, que la ciutadania pren la iniciativa i decideix tirar pel dret. Organitzant aquestes consultes democràtiques, on poden votar els majors de 16 anys -implicant doncs a la franja de 16 a 18 en aquesta consulta, que serà la seva primera votació- censats en el padró municipal -donant així opció als migrats, sempre oblidats pel sistema polític espanyols, a poder decidir com un ciutadà més que són- es dóna a més una lliçó a l’Estat Espanyol, preocupat sempre de mantenir la unitat del seu territori -hereva d’aquell “una grande y libre”- que intenta impedir o minimitzar la incidència de les consultes.

Però, per molts esforços que faci l’Estat per silenciar-les, la premsa internacional sí que està donant la importància queaquest procés mereix. La BBC ja ha fet un reportatge sobre les consultes a la comarca d’Osona -la comarca on més se’n fan-. alhora que aqusta mateixa cadena, juntament amb la televisió pública francesa cubrirà la notícia a diferents punts on es celebra el referèndum. Així doncs, el nostre país es situa al nivell d’altres nacions com el Quebèc o Escòcia, on ja  s’han celebrat consultes independentistes o bé s’hi celebraran, aquestes sí, oficials i vinculants.

Cartell de la CUP Nacional demanant el vot afirmatiu a les consultes

Malgrat tenir algunes discrepàncies amb el redactat d’algunes de les preguntes, que només tenen en consideració una

part de la nació -quan, recordem, a les Illes es comença a plantejar fer també consultes, com al País Valencià, i a la Catalunya Nord es vol fer el mateix, però per crear un departament propi-, o  per imposar un tipus de model -amb la integració del nou estat a una Unió Europea dels Estats i del gran capital-, crec que és molt important participar en aquesta oportunitat que se’ls hi brinda a aquestes 707.397 persones. I a la resta, als que vivim en ciutats on no hi ha consulta, també els convido a anar a la població amb consulta que tinguin més a la vora i participar en aquesta festa que se li diu democràcia, que se li diu participació i que se li diu independència!

I també els dic precisament als que no tenen -o tenim, millor dit- l’oportunitat de votar en el nostre poble o ciutat, a engegar plataformes per poder-ho fer, perquè no ens ha de fer cap mena de por el resultat i perquè, de fet, no ens fa por. Perquè el que volem és poder decidir lliurement la independència del nostre poble i perquè estem donant una lliçó molt forta a moltíssima gent i molts pobles i estats.

I, finalment, als badalonins, us animo a acudir el dimecres 16 a tres quarts de 8 del vespre al Casal Independentista Antoni Sala i Pont, on la Candidatura d’Unitat Popular de Badalona celebrarà un acte sota el títol “El poble decideix – valoració de les consultes per la independència” on hi participaran Agustí Barrera -historiador, fundador del PSAN i membre de la CUP d’Arenys de Munt-, Manel Muns -membre de la comissió ciutadana Tiana Decideix- i Marc Sallas- membre de la CUP de Badalona i del Secretariat Nacional de la CUP-, on valoraran el procès de les consultes i els seus resultats.

Cartell de l'acte convocat per la CUP de Badalona el 16 de desembre

A més, s’ha sapigut que l’ex-alcaldesa i senadora Maite Arqué ha estat citada a declarar com a testimoni pel jutge Garzón dins el cas Pretòria, amb el que encara s’evidencia més l’estreta relació entre l’empresa  municipal, encarregada de la gestió del port i de tot el projecte urbanístic que hi ha al voltant, i l’Ajuntament. I si a això li sumem que l’actual alcalde era, en el moment de la venda, Regidor de Recursos Interns -és a dir, d’Hisenda-, a més d’ostentar la regidoria d’urbanisme des del 2007, que no ha deixat tot i ser nomenat alcalde el 2008. Molta casualitat tot plegat no creieu?

I el que ja és demencial és que a sobre, ICV-EUiA i ERC hagin tret comunicats dient que ja era hora que aquest home dimitís, que això és una vergonya, etc. Si voleu responsabilitats, comenceu per les vostres, doncs recordo que els primers van ser socis de govern del PSC entre 1999 i 2007 i els segons, ho porten sent des de 2003. És a dir, ambdós partits participaven del govern en el moment de la venda i ara pretenen fer veure que no en sabien res?

Ja n’hi ha prou d’aquesta corruptela a l’Ajuntament!

La conversa s’hagués quedat en una mera visita i algun comentari al seu blog (tal i com ja vaig fer), però avui m’he trobat un altre exemple d’aquest doble joc. A l’entrada del tren hi havia unes persones repartint pamflets i m’han donat un. Era sobre una manifestació i, en un principi, m’ha cridat l’atenció la paraula crisi que es podia llegir en lletres grans com a fons de text, així que m’he interessat. Però aquest interès s’ha esvaït de cop quan he vist el logotip de les organitzacions que ho signaven: UGT i CCOO (l’antiga COCO a Catalunya), sindicats grocs ambdós que es dediquen a pactar amb el govern i la patronal, a acceptar acomiadaments, EROs i rebaixes en els drets dels treballadors i que encara es volen amagar sota la careta de sindicalistes obrers. El més divertit i cabrejant alhora és el punt “cap ERO ni tancament sense justificació”. Des de quan un ERO és justificable sindicalment parlant? Un cop més, demostrant la seva submissió.

I és que els partits ja utilitzen aquestes plataformes per fer-se un rentat de cara. Ja siguin en el terreny sindical (CCOO i UGT) com juvenil (JEV, JC, JERC, JNC, Nuevas Generaciones, JSC,…), estudiantil (AJEC, Estudiants en Acció, FNEC, AEP, Nexe Socialista,…),etc., creen organitzacions que corren a dir-se independents i que generalment fan un discurs més obert i “radical” que el partit, però que realment estan no només lligats, sinó totalment vinculats a aquests, arribant a controlar la seva línia política i les seves actuacions. És llavors quan s’entren en aquestes contradiccions on una organització vinculada a un partit protesta per una mesura en la que hi ha intervingut el mateix. Però no són contradiccions espontànies o, com a mínim, no contemplades, sinó que són la manera que tenen els partits de seguir captant a una gran massa de votants que van més enllà del que el partit és. Dit d’una altra manera, són organitzacions que s’encarreguen de maquillar la ideologia real dels partits per a presentar-la com a més propera a la gent per sectorials.

Això no treu que de vegades les iniciatives puguin ser bones, però quan hi ha aquest tipus d’actes convocats per aquestes organitzacions cal ser crític i mirar qui hi ha darrere de l’acte i de l’organització. Si no, les protestes seran dirigides pels mateixos que creen el problema i segueix el control dels partits sobre els moviments socials.