La pervivència de l’aristocràcia

Per molt que, posteriorment, l’aristocràcia ha quedat lligada al llinatge i a la riquesa, en els seus inicis estava molt més relacionada amb la capacitat intel·lectual. I és que l’aristòcrata era aquell que havia estat escollit per governar pels seus coneixements.

És a dir, un aristòcrata seria, en un principi, el que avui entenem com a intel·lectual. És una paraula que a mi em suposa un cert rebuig, perquè veig de definició vaga (qui no utilitza l’intel·lecte?) i no hi veig cap altre objectiu del d’elevar a un grup de gent a una categoria “especial”, molts cops no creada en va, doncs durant molt de temps han estat referents, ideòlegs i, alguns, herois.

Polítics “democràtics”, tècniques franquistes

Els que em llegiu normalment sabreu que sempre he considerat que l’actual sistema polític, malgrat amagar-se rere una màscara de democràcia, no ho és pas. Però, per molt que sembli que res em pot sorpendre ja, encara hi ha dies que, incrèdul, assisteixo a mostres claríssimes d’aquesta, per mi, obvietat.

De la crisi dels partits clàssics

Tots els sistemes polítics liberal-burgesos estableixen una sèrie de mesures per a evitar un desviament del poder cap a tendències que no siguin la seva. Primer, ho van fer en base a règims sumament controlats políticament, com monarquies constitucionalistes, dictadures o sistemes de represantació minoritaris. Amb el temps, però, i molt influides per l’aparició de corrents de masses contràries als seus interessos provinents, sobretot, dels sectors populars, es veuen amb la necessitat d’obrir aquests sistemes, però tot i això, no voldran deixar de tenir aquest poder de control de la pròpia supervivència, cosa que els obliga a crear-ne de nous. És així com apareixeran les famoses lleis de proporcionalitat per tal de minimitzar les àrees de vot contrari, els sistemes majoritaris, la mass media,… Tots ja coneixem quin són aquests mecanismes, però n’hi ha un de molt important: el control dels partits.