De la crisi dels partits clàssics

Tots els sistemes polítics liberal-burgesos estableixen una sèrie de mesures per a evitar un desviament del poder cap a tendències que no siguin la seva. Primer, ho van fer en base a règims sumament controlats políticament, com monarquies constitucionalistes, dictadures o sistemes de represantació minoritaris. Amb el temps, però, i molt influides per l’aparició de corrents de masses contràries als seus interessos provinents, sobretot, dels sectors populars, es veuen amb la necessitat d’obrir aquests sistemes, però tot i això, no voldran deixar de tenir aquest poder de control de la pròpia supervivència, cosa que els obliga a crear-ne de nous. És així com apareixeran les famoses lleis de proporcionalitat per tal de minimitzar les àrees de vot contrari, els sistemes majoritaris, la mass media,… Tots ja coneixem quin són aquests mecanismes, però n’hi ha un de molt important: el control dels partits.

I és que és evident que si hi ha una sèrie de partits que, ocupant espais diferents dins l’eix polític, accepten el sistema, aquest estarà assegurat. Així doncs, ens trobem que en tots els sistemes d’aquest tipus, hi ha una sèrie de partits que generalment són majoritaris i que han acceptat les normes del joc, tot defensant-les dels atacs dels opositors i encarregant-se de destruir les seves possibles estructures de masses.

El sistema polític espanyol actual és derivat d’un pacte entre una oposició que no va ser capaç de destruir el sistema anterior, i una dictadura que s’havia instaurat com a conseqüència d’un cop d’estat com a reacció a una tendència social més propera als postulats d’esquerra i centre-esquerra que no pas als valors dits tradicionals que havien imperat en gran part de la història espanyola (és una simplifiació , doncs intervenen més factors, però el cert és que no és fins que el Front Popular guanya les eleccions, que la conspiració colpista abarca a molta gent). Amb aquest orígen, no ens ha d’estranyar doncs que aquest sistema també reprodueixi els mitjans de control de les tendències opositores. I això ho fa tant des de l’àmbit estrictament representatiu (sistemes de correcció de vot), com del judicial (il·legalització de partits polítics que representen unes determinades idees), com del polític, aconseguint l’adhesió dels partits majoritaris o clàssics al seu joc.

Aquesta simbiosi ha funcionat durant dues dècades i escaig, però ara comença a trontollar per un motiu: la crisi de suport i d’identitat que pateixen els partits polítics. I és que un cop s’ha vist que les alternatives que es presentaven d’entre aquests partits no són tals, sinó que segueixen les normes de joc d’aquest sistema, es produeix una crisi a l’hegemonia del poder, ja que, tot i que mantenen el poder polític, cada cop més la consciència col·lectiva i la cultura, els critiquen més. Només fa falta veure la trajectòria al poder dels autodenominats partits d’esquerres (PSOE, PCE/PSUC/IU/ICV-EUiA) i comparar-la amb la de la resta de partits governants per veure que, tret d’alguns temes secundaris, el fons de les seves polítiques és el mateix.

Aquesta visió ha accentuat la desconfiança amb aquests partits. Això el sistema ho ha intentat redirigir mitjançant l’aïllament mediàtic de les opcions que advoquen realment per un canvi, alhora que creaven noves plataformes afines, com Ciudadanos o UPyD. Això ha derivat en uns alts índex d’abstencionisme polític (tot i que no tot l’abstencionisme l’hem d’entendre com a passivitat davant la política), la indiferència política i la crítica cap a la política en general. Si bé no és el que el sistema desitjaria, resulta que el que ha aconseguit amb això és evitar que tota aquesta massa descontenta vagin a parar a aquestes organitzacions que advoquen pel canvi.

Però això no li assegura res, sinó allargar la seva agonia. Els partits polítics clàssics segueixen en crisi havent perdut l’hegemonia del poder, i sense aquesta, és impossible que un sistema s’aguanti. Això ja va passar a la Primera Restauració Borbònica, on la crisi del sistema, sumat a una manca d’organitzacions de masses actives políticament, va desembocar en una dictadura de 7 anys. És hora, doncs, que la gent aprengui dels errors del passat i que passi a ser políticament activa, tot aconseguint un moviment de masses que advoqui per un canvi real.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s