La utilització de la memòria històrica

El passat dimarts va haver-hi, tal i com s’ha denominat, una “guerra de banderes” entre ICV i ERC a Gràcia que quasi arriba a les mans (de fet, no va arribar perquè els veïns ho van evitar). Els fets van ocòrrer entre el president del districte de Gràcia i membre d’ERC, Ricard Martínez, i un conseller d’ICV-EUiA del districte, Roger Amigo. L’enfrontament va començar quan el primer anà a col·locar una bandera estelada on hi havia la republicana que hi constava, juntament amb la senyera, dins la inauguració de la Plaça de les Dones del 36, que ja venia carregada de polèmica pel fet que romanguès tancada per la nit. El segon, ràpidament, va treure l’estelada i comença a increpar al primer, i aquí començà la baralla.

Això no passaria d’un enfrontament polític sinó fos perquè darrere hi ha tota uan utilització de la memòria històrica i una voluntat de reescriure la història d’una època on s’hi aboca molta admiració. De fet, molts ja vem començar a tremolar quan es va parlar per primer cop de recuperar la “memòria històrica”. Què és això de la “memòria històrica”? I per què s’encarreguen els polítics de recuperar-la? De l’estudi de la història s’encarrerga la historiografia i no la politologia. I quan no ho fan historiadors (no parlo només dels titulats, ja que hi ha molts casos d’historiadors amateurs que han fet molt bons decobriments o teories), és que darrera hi ha aquesta voluntat de reinventar o d’apropiar-se d’una determinada època o d’un determinat fet. I això és el que va passar l’altre dia a Gràcia. Si la plaça era una commemoració al col·lectiu que portava el mateix nom, faltaven banderes o bé en sobraven d’altres. ICV-EUiA va defensar que hi hagués la republicana només, perquè l’havien posat els organitzadors, però no diguè que això era per un error d’interpretació, perquè ja els interessava.

Ni el bàndol nacional es pot simplificar amb la bandera de l’àliga, ni el bàndol republicà amb la bandera republicana. Dins hi havia sectors, corrents, organitzacions i pensaments completament diferents els uns als altres. Dins el primer, hi havia el sector militar, els falangistes, els carlins, els catòlics conservadors, els reialistes, etc., i no tots combregaven amb la bandera “del pollastre”, sinó també amb el jou i les fletxes, amb la Creu de Sant Andreu, amb la Creu directament o amb la bandera reial. Projectes diferents per un mateix bàndol. De la mateixa manera, dins el bàndol republicà hi havia també diferents sectors: els republicans, els republicans federals, els iberistes, els socialdemòcrates, els democristians, els nacionalistes bascos, gallecs i catalans, els socialistes, els comunistes ortodoxos i els heterogenis, els trotskistes, els llibertaris,.. I tots i  cadascún amb la seva pròpia bandera.

Però quan a algú li interessa, es tendeix a simplificar. I a ICV-EUiA ja li va bé, doncs defensa l’adveniment de la Tercera República Espanyola i vol fer veure que la seva no és res més que la continuació de la lluita que es va interrompre per la Guerra Civil Espanyola. Però realment, ni és així, ni els seus precedents eren grans defensors de la Segona República tal i com estava conformada, doncs el PCE / PSUC obeia més a ideals comunistes ortodoxos que no pas als republicans moderats. La seva defensa de la república era per convicció antifeixista i per afiançar la seva posició després de la guerra. Així doncs, no només intenta reinventar la ideologia de la resistència durant la Guerra Civil Espanyola (obviant a anarquistes, -també obviats per ERC-, independentistes, …), si no també la història del propi partit del que es declaren hereus, siguent així dobles traïdors a la història i doblement manipuladors.

Però Esquerra tampoc es queda enrere presentant-se com l’únic partit independentista de l’època… Per començar, en els Estatuts no es declaraven directament independentistes sinó federalistes (cosa que mantenen fins el 1989), fet al que se li suma que tampoc eren l’únic partit que tenia independentistes dins, ja que havia patit diferents escissions que sí es declaraven independentistes, com la d’Estata Català – Partit Proletari el 1932 (el 1934 passa a anomenar-se Partit Català Proletari i el 1936 conflueix juntament amb la federació catalana del PSOE, l’USC i el PCC en el PSUC) o la d’Estat Català el juny de 1936.  A banda, hi havia també sectors independentistes i autodeterministes dins el POUM, prodecents tant del Bloc Obrer i Camperol com d’Esquerra Comunista. Així doncs, ERC, malgrat que tenia una gran base independentista, tampoc es pot presentar ni com l’únic partit independentista, ni tans sols com un partit declaradament independentista. Per tant, una nova manipulació històrica.