Fraga o la “democràcia” espanyola

Abans de res, vull advertir-vos que en aquesta entrada no seré allò que diuen “políticament correcte”. Aquesta expressió, referida a la política sempre vol dir ser hipòcrita, i això, com a historiador, no m’agrada practicar-ho. Els fets són els que són i és molt greu ocultar-los. A partir d’aquí, la interpretació i el judici que en fem, pot variar. Jo aquí en mostraré la meva a partir dels fets que envolten a aquest personatge.

La gran majoria de gent sap qui és Fraga i part de la sevq biografia, malgrat que ja fa temps que certa gent i certs interessos, han intentat fer oblidar la part més comprometedora. Per començar, sempre se l’ha lligat a la branca tecnòcrata del franquisme. Doncs bé, lluny d’això, Fraga estava vinculat a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS). Abans d’entrar al govern no només va desenvolupar tasques diplomàtiques i educatives com s’ha destacat tant, sinó que havia estat dins l’equip del Ministeri d’Educació i havia desenvolupat diferents càrrecs dins del Movimiento, abans de l’època pressumptament aperturista del règim.

L’any 1962, amb Agustín Muñoz Grandes com a vicepresident, és nomenat Ministre d’Informació i Turisme, sent-ne a més el portaveu del govern. Ho serà fins l’any 1969, ja amb Carrero Blanco. D’aquesta època són les campanyes com “Spain is different” per atreure el turisme, però ue tenia darrere tota una trama d’interessos immibiliaris en base a la destrucció de gran part del litoral mediterrani. També d’aquesta època se’n recorda el famòs bany de Palomares després de l’accident de dos caces americans i la caiguda de 4 bombes nuclears. Segons ell, no hi havia perill, però el cert és que encara hi ha rastres de plutoni a la població de la zona.

També va ser obra seva la reforma de la Llei de Premsa, que datava del 1938. Segons la versió oficial, era una llei molt oberta. Reqlment, si la comparem amb l’anticuada llei del 38, de censura prèvia, era molt més oberta. Tot i això, a l’hora de la veritat, no era tal. La denominada autocensura era més oberta, però continuava un control “subterrani” que va portar al diaris com l’ABC o el Diario Madrid segrestats.

El que ja no es recorda tant són els casos com el de MATESA, empresa de maquinària pesada que cobrava una sèrie d’exempcions fiscals del govern per les ventes, però després es va demostrar que les vendes no existien i que la maqunària s’apilava als ports sudamericans. El npropietari estava vinculat a diferents ministres franquistes, entre ells el nostre protagonista. Tampoc s’està recordant el cas Grimau, dirigent comunista assassinat pel règim franquista. En Fraga hi va tenir un doble paper protagonista. Per una banda, a petició de Franco, va signar l’acta d’execució com a part del govern sense ni tan sols protestar. De l’altra, com a portaveu del govern, va justificar l’execució, i posant la guinda amb la coneguda frase “ya les enviaremos un dosier dónde veran quien era este caballerete”.

Tampoc s’està recordant la seva implicació com a Ministre de Governació en els assassinats del 6 de març de 1976 a Gasteiz, ni als fets de Montejurra. No només això, sinó que, seguint amb la seva actitud autoritària, encara va espetar a Tamames el famós “la calle es mia” en la celebració del 1r de Maig. I el pitjor de tot és que no només no es va penedir mai del seu passat, sinó que encara s’hi enorgullia.

Els homenatges que se li han fet no fan més que atacar encara més la memòria de les víctimes del franquisme i demostren, un cop més, que el pretés règim democràtic espanyol no és res més que una pantomima per evitar un sistema realment democràtic, on aquest “caballerete” i els seus amics haguessin estat jutjats. En canvi, aquest assassí feixista ha mort tranquilament, al llit de la seva casa madrilenya, i ha rebut tot tipus d’homenatges i honors per part d’un estat “democràtic”…

Des d’aquí, vull recordar les seves víctimes tot citant una frase d’una cacnçó del Lluís Llach dedicada a les víctimes de Gasteiz: “Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”

Jo també sóc Tvb, Rcb i Bétulo!

A Badalona, -i, per desgràcia, ara també a fora-, coneixem l’Albiol i el seu tarannà autoritari, a banda de racista i violent. I aquest tarannà el porta a fer determminades accions que ens recorden a les que feien dirigents de règims passats. I són tant habituals en ell que ja són conegudes com a albiolades.

Però ara que és alcalde, les albiolades tenen conseqüències. Una de les darreres ha posat el perill Badalona Comunicació, l’ens que agrupa els mitjans de comunicació públics de la ciutat: Televisió de Badalona, Ràdio Ciutat de Badalona i la revista Bétulo. I és que el PP, tot i no tenir majoria absoluta al consistori, vol tenir-la al consell d’administració de Badalona Comunicació. És a dir, vol fer i desfer sense que els demés puguin dir res. El que dèierm del seu tarannà autoritari. Però això no tindria majors conseqüències si no fos perquè CiU els hi fa el joc votant a favor de la proposta del PP de nou consell d’administració, amb el que, sense els vots del PSC o d’ICV-EUiA, no hi ha majoria suficient i el consell d’administració queda bloquejat, posant en perill els mitjans de comunicació públics i, alhora, el lloc de treball dels treballadors de l’ens públic.

I com no, seguint el seu tarannà autoritari, l’alcalde no intenta dialogar amb la resta de forces amb representació, sinó que manté la seva posició. És a dir, si no li donen el que vol, bloquejarà el consell d’administració sine die, provocant la desaparició dels mitjans de comunicació públics. I no seria gaire inversemblant que darrera aquest bloqueig hi hagi la finalitat de tancar-los utilitzant aquesta escusa, sobretot si obsevem que ja va retallar el 50% del seu pressupost.

Els mitjans de comunicació públics tenen molta tradició a la ciutat. Ràdio Ciutat de Badalona dóna servei a la ciutat des de 1981, mentre que Televisió de Badalona i la Revista Bétulo ho fan des del 2000, prenent el relleu del Canal 51 i de Badalona, Revista d’Infortmació Municipal. Durant aquest temps -i conjuntament amb la premsa escrita privada i diferents ràdios de barri o supramunicipals- han donat la informació sobre una ciutat que, malgrat ser la tercera més gran de la CAC i la desena dels Països Catalans, sempre ha estat una de lesngrans oblidades, informativament parlant, per la seva proximitat amb barcelona ni el fet de no ser capital comarcal. Una mala sort que compartim amb l’Hospitalet, que ha vist com han tancat els seus mitjans de comunicació públics, produint-se una apagada informativa a nivell local.

Jo vull seguir escoltant la Penya i el Badalona per RCB, seguir veient i escoltant les tertúlies esportives, de joves, de política, vull seguir informat del que passa a la ciutat, vull seguir coneixent les entitats badaloinines i el seu dia a dia. Vull seguir escoltant RCB, veient TVB i llegint Bétulo. Perquè els mitjans públics locals són de tots i cadascú dels badalonins i badalonines, nosaltres també som RCB, TVB i Bétulo! Des d’aquí vull espressar el meu total suport als treballadors i treballadores de Badalona Comunicació i sumar-me a la campanya que estan duent a terme i que podeu seguir al seu facebook i al twitter. Alhora, també podeu donar suport a la campanya signant la petició que han fet a la plataforma Actuable.

Avui com ahir, lluitem pel tranport públic!

Recupero el blog, en la que espero sigui una nova etapa d’activitat, rememorant una efemèride força important, però massa esborrada de la nostra consciència col•lectiva, i que sembla que torna a agafar protagonisme: la vaga de tramvies de 1951.

Al gener de 1951, el govern franquista decidia pujar un 40% el preu dels tiquets del tramvia de Barcelona i rodalies, passant de 50 a 70 cèntims, mentre que a d’altres ciutats com Madrid, quedava congelat. En resposta a aquest desgreuge, al març del mateix any, s’organitzava una vaga de tramvies que duriaria dues setmanes, en les que el boicot als tramvies va ser total, formant-se grans riuades de gent caminant que anava cap als seus llocs de treball. Alhora, hi havia manifestacions diàries força multitudinàries que van ser reprimides per la policia franquista que, a més, va fer un gran nombre de detencions, sobretot de membres del PSUC, entre ells en Gregório López Raimundo.

La primera vaga des de la instauració del franquisme acabava en victòria per la classe treballadora barcelonina. El govern anul•lava la pujada de tarifes i destituia al Governador Civil i a l’alcalde de Barcelona.

Des de fa uns dies, corre a la xarxa una campanya per tal de fer vaga de transport públic el 10 de gener. Considero que és una gran iniciativa i la secundaré, però també hi vull fer algunes petites crítiques. La primera, és que la vaga de tramvies va ser organitzada en 3 mesos, per tal de coordinar-se les diferents forces antifranquistes clandestines i aconseguir un gran suport dels treballadors. Estant en clandestinitat era molt difícil difondre la convicatòria i calia anar poc a poc. Ara, les organitzacions que la convoquen no estan en clandestinitat, però un dels grans poders fàctics, els mitjans de comunicació, no són precisament favorables a aquests moviments i silencien les seves iniciatives. En aquest cas les presses mai són bones i potser caldria seure i organitzar-ho amb calma.

L’altra crítica és l’aïllament de la protesta. Al 1951, es protestava per la pujada de tarifes del tramvia com a part d’una reivindicació contra les condicions de vida d’aleshores i no com a simple petició d’abaixar lea tarifes, tal i com es pot comprovar en el fet que el 1957 torna a haver-hi una vaga de tramvies.

Edito: actualitzo l’entrada amb una comparativa entre el preu del bitllet senzill i el salari mínim interprofessional a diferents ciutats on es veu la desproporció del preu del transport “públic” català