Recupero el blog, en la que espero sigui una nova etapa d’activitat, rememorant una efemèride força important, però massa esborrada de la nostra consciència col•lectiva, i que sembla que torna a agafar protagonisme: la vaga de tramvies de 1951.
Al gener de 1951, el govern franquista decidia pujar un 40% el preu dels tiquets del tramvia de Barcelona i rodalies, passant de 50 a 70 cèntims, mentre que a d’altres ciutats com Madrid, quedava congelat. En resposta a aquest desgreuge, al març del mateix any, s’organitzava una vaga de tramvies que duriaria dues setmanes, en les que el boicot als tramvies va ser total, formant-se grans riuades de gent caminant que anava cap als seus llocs de treball. Alhora, hi havia manifestacions diàries força multitudinàries que van ser reprimides per la policia franquista que, a més, va fer un gran nombre de detencions, sobretot de membres del PSUC, entre ells en Gregório López Raimundo.
La primera vaga des de la instauració del franquisme acabava en victòria per la classe treballadora barcelonina. El govern anul•lava la pujada de tarifes i destituia al Governador Civil i a l’alcalde de Barcelona.
Des de fa uns dies, corre a la xarxa una campanya per tal de fer vaga de transport públic el 10 de gener. Considero que és una gran iniciativa i la secundaré, però també hi vull fer algunes petites crítiques. La primera, és que la vaga de tramvies va ser organitzada en 3 mesos, per tal de coordinar-se les diferents forces antifranquistes clandestines i aconseguir un gran suport dels treballadors. Estant en clandestinitat era molt difícil difondre la convicatòria i calia anar poc a poc. Ara, les organitzacions que la convoquen no estan en clandestinitat, però un dels grans poders fàctics, els mitjans de comunicació, no són precisament favorables a aquests moviments i silencien les seves iniciatives. En aquest cas les presses mai són bones i potser caldria seure i organitzar-ho amb calma.
L’altra crítica és l’aïllament de la protesta. Al 1951, es protestava per la pujada de tarifes del tramvia com a part d’una reivindicació contra les condicions de vida d’aleshores i no com a simple petició d’abaixar lea tarifes, tal i com es pot comprovar en el fet que el 1957 torna a haver-hi una vaga de tramvies.
Edito: actualitzo l’entrada amb una comparativa entre el preu del bitllet senzill i el salari mínim interprofessional a diferents ciutats on es veu la desproporció del preu del transport “públic” català
Veus de Lluita 