Han passat moltes coses des de la darrera actualització d’aquest blog. Aquell 17 de gener de 2012 poques coses feien preveure com canviaria socialment el nostre país. El sistema donava algun símptoma de desgast, més encara amb la crisi capitalista, però pocs llavors haurien pronosticat el seu esfondrament com l’estem veient actualment.
Aquell 2012 és el de la manifestació desbordant de l’11 de setembre, en el que la societat salta per sobre dels partits i comença a ser la protagonista política. El sistema de la segona restauració espanyola, basat en una política feta des de dalt pels partits del règim, queda trencada i entra en barrina.
A nivell nacional la mobilització es repeteix i augmenta en diferents formes -la Via Catalana del 2013, la V del 2014…- obligant a la mateixa Convergència i Unió, partit garant i possibilitador del règim a Catalunya, a assumir un paper -com a mínim públicament- de trencament amb el sistema de la Transició.
Però no només en l’àmbit nacional s’ha produït un canvi. També hi ha hagut una explosió de mobilització a nivell social. Iaioflautes, preferentistes, la PAH, -el 15M com a previ-… La població sembla que poc a poc ha anat prenent consciència -encara queda molt per fer, evidentment- i s’ha anat mobilitzant i encara malmetent més els fonaments del sistema.
De fet, no és casualitat la coincidència en el temps d’aquestes dues mobilitzacions. Són dues vessants d’un mateix fenomen: una revolució democràtica -o una voluntat d’aprofundiment democràtic, si ho voleu dir així. I això es produeix no només a nivell català, ni espanyol -amb el 15M com a principal visualització-, sinó que és un procés que es viu a nivell mundial.
La resposta del règim caduc i tocat de mort davant d’aquest procés de revolució democràtica quin ha estat? Doncs evidentment, com tot sistema que se sent en perill, ha fet una involució. Lleis de seguretat ciutadana que suspenen drets de facto, judicialització de la dissidència, interpretacions cada cop més restrictives de la legislació,… En definitiva, el règim està tornant a les seves arrels, s’està autoprotegint tornant a la dictadura de la qual ve.
I potser és aquest canvi el que també m’ha portat a reprendre aquest blog. Potser la necessitat de tornar a opinar sobre tot allò que passa. Potser la voluntat de ser quelcom més actiu en aquest moment de canvis.
Veus de Lluita 