Ja sabíem que el 9N no seria el darrer pas en el procés d’independència. De fet, no ho era ni amb la consulta. Un cop passada aquesta data és quan es comença a dibuixar quin ha de ser el següent punt. Però quines possibilitats hi ha?
Sembla evident que la primera opció i la més correcta seria realitzar un referèndum d’autodeterminació amb tots els ets i uts -amb totes les garanties democràtiques, decisiu i vinculant, amb campanya prèvia, etc. Aquest tipus de referèndums, en general, es fan de tres maneres diferents.
La primera d’elles és via acord entre l’Estat i el país que el vol realitzar, és a dir, el que es coneix com la via escocesa, o quebequesa -tot i que en el cas del Quebec, el primer va ser realitzat per la via unilateral, que després comentaré- i que també la que han seguit d’altres com el Sudan del Sud, Timor Oriental, etc. Però el que és lògic i normal en un Estat democràtic, a Espanya és una quimera. Òbviament un PP amb majoria absoluta no vol sentir-ne a parlar -sí, no vol, perquè la Constitució sí que permet el referèndum en tant que a l’article 10 accepta els tractats internacionals signats prèviament, entre ells els de la ONU que reconeix aquest dret-, però tampoc el PSOE ho accepta -a canvi planteja fer una reforma de la Constitució de caire federal, però sense l’acord entre els Estats lliures que és la base d’una federació.
Hi ha qui, com ICV-EUiA però part de CiU -especialment Unió, tot i que per diferents motius- vol dilatar el següent pas esperant a un canvi de majories a nivell estatal -amb la irrupció amb força de Podemos-, però tampoc és factible que es pugui fer amb aquest panorama. Primer perquè el partit de Pablo Iglesias, tot i que públicament accepta el dret d’autodeterminació, ja està suavitzant el seu discurs –vegeu les declaracions d’ahir de Juan Carlos Monedero a Radio Euskadi– i segon perquè encara que no se’n desdís, amb l’actual lectura de la Constitució i els partits de la vella guàrdia actuant com fins ara, el referèndum quedaria parat.
Una segona opció per realitzar el referèndum seria que fos organitzat per la comunitat internacional -bàsicament la ONU. Aquesta via, però, no sembla que sigui plausible i tampoc sembla gaire efectiva si tenim en compte els vora 40 anys que porta el Sàhara Occidental esperant el seu.
I finalment, la darrera seria realitzar el referèndum de manera unilateral, però això equival a un procés previ d’empoderament -que en el cas català seria aplicar la declaració de sobirania. Això, en un Estat que no ho ho permetrà equival a una independència de facto, és a dir, el mateix empoderament suposaria una DUI sense passar abans per haver obtingut un mandat democràtic a favor -sense parlar de la difícil situació que es podria produir en cas que un cop fet, el referèndum fos negatiu.
Davant la impossibilitat de celebrar directament un referèndum, i deixant de banda reformes constitucionals de caire federal proposades pel PSC -però que clarament no responen a cap mandat democràtic- només hi ha una solució: eleccions. Però no ja eleccions plebiscitàries, sinó eleccions constituents. Unes eleccions que definitivament permeti engegar el procés de construcció del nou estat sense dilacions, amb les candidatures clarament posicionades respecte la independència i el procés a seguir, sense “putes i ramonetes” i sense vaguetats. Però cal tenir-ho clar, no es tracta de construir un nou estat amb els mateixos errors. Volem la independència per “canviar-ho tot”, per fer aquell procés constituent que ens permeti crear un país millor. Un país, però, que seguirà sense estar complet i pel que haurem de seguir lluitant per la independència. Perquè el nostre país va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Veus de Lluita 