La Transició: procés espanyol o internacional?

La Transició espanyola -o com diria en Bernat Muniesa, “transició-transacció”, tot i que també anomenada per altres Segona Restauració- ha generat molta literatura al llarg d’aquests anys. La majoria d’ella -apologètica- la presenta com un procés netament espanyol de superació del franquisme entre l’oposició antifranquista i uns antics franquistes de cop demòcrates. Però és fàcil trobar certs clarobscurs que fan posar en dubte aquesta visió tant pura i modèlica.

La versió oficial i quasi panegírica de la Transició -al capdavant de la qual trobem a Victoria Prego- sempre l’ha presentada com un procés conjunt d’apropament de franquistes penedits que obrien els ulls i una oposició forta, amb un paper protagonista del rei. Actualment, però, la versió oficial ha quedat molt qüestionada i és força clar que es va tractar del procés de transacció que deia Muniesa entre un sector aperturista del règim que es veu arrossegat a una democràcia -feta a mida, això sí- per “salvar els mobles” i una oposició incapaç de forçar un canvi de règim. Però què passa amb la naturalesa única i exclusivament espanyola? I com s’explica el canvi de papers del PCE/PSUC i el PSOE com a partit hegemònic d’oposició? Doncs precisament l’explicació de la segona pregunta sembla que dependria de la primera.

Tot i que és cert que l’estructura de partit dels partits comunistes de l’època és més adaptable a la clandestinitat i, per tant, seria més fàcil que esdevinguessin hegemònics en aquest període, que el PSOE, menys preparat per la clandestinitat i amb una dualitat a l’interior entre la direcció històrica -la Federació Socialista de Madrid, més vinculada a l’estructura exterior, i que després esdevindrà el PSP de Tierno Galván- i una nova fornada de quadres -els González, Guerra, etc.- contraris a la direcció a l’exili, de cop assoleixi un protagonisme tant gran i en tant poc temps sembla art de màgia… o potser no.

Al desembre passat es van fer a la UB unes conferències en commemoració del 40 aniversari de la fundació de la Unión Militar Democrática (UMD), on van intervenir antics militants, historiadors i també alguns protagonistes polítics de l’època. Ja el mateix dimarts, el contraalmirall de l’armada portuguesa Manuel Martíns Guerreiro -membre del Movimento das Forças Armadas (MFA) i del Consell de la Revolució sorgit de la Revolució dels Clavells entre 1975 i 1982- va posar en dubte el sentit modèlic i exemplar de la Transició en comparar la Revolució portuguesa que va derrocar l’Estado Novo dirigit llavors per Caetano sense pràcticament trets ni morts -“només” 4 víctimes dels tret de la PIDA, la policia secreta- i la Transició política espanyola, que va acabar amb 591 víctimes mortals.

La intervenció més interessant sobre la naturalesa de la transició, però, va ser el dimecres de la mà de Veronika Isenberg, antiga responsable de relacions amb països llatins del Departament de Relacions Internacionals de l’SPD entre 1970 i 1997. El seu testimoni és encara més important si es té en compte que els socialdemòcrates alemanys governen l’RFA entre el 1968 i el 1980 -és a dir, en ple procés de Transició- juntament amb els liberals de l’FDP.

Sense la necessitat de guardar el silenci que impera aquí sobre les influències internacionals durant aquest període, Veronika Isenberg va desvetllar que el mateix Secretari d’Estat Helmut Fingerhut es va reunir el 18 de gener de 1976 a un pis seu de Frankfurt amb el portaveu de la UMD a l’exterior, el tinent coronel d’Aviació José Ignacio Domínguez Martín-Sánchez -que per cert, desconeixia la identitat del seu interlocutor fins a la conferència- a proposta de la mateixa Isenberg i de l’ex-canceller i Premi Nobel de la Pau Willy Brandt. La trobada no era casual. Es tractava d’entrar en contacte amb els sectors de l’exèrcit més combatius amb el règim franquista per evitar un procés com el que va seguir la Revolució dels Clavells, d’autèntica revolució social.

I precisament Isenberg situava aquest panorama post-revolucionari portuguès com a clau perquè l’Alemanya occidental abandonés la via de la UMD i optés per la via política. Calia, però, un partit que pogués redirigir l’antifranquisme a posicions pactistes. Per aconseguir-ho, segons la seva explicació, es va potenciar els nous dirigents interiors del PSOE -Felipe González, Alfonso Guerra, etc.- que es van reunir de manera constant amb membres del govern de l’RFA. I sent-ne el partit del govern l’SPD, la influència sobre el PSOE era directa.

Un cop creat aquest partit per girar l’antifranquisme cap el pacte, calia redirigir la dictadura franquista cap a també una voluntat de pacte. Però com fer que una dictadura acabi acceptant la seva dissolució per deixar pas a una democràcia ni que sigui amb moltes reminiscències d’aquesta?

Habitualment aquest gir cap a la democràcia de part dels sectors del franquisme s’explica quasi com una il·luminació de certs actors polítics que veuen la llum, o com un lent assoliment de la majoria per part dels tecnòcrates, que eren més aperturistes. Però llavors com s’explica que el procés de transició el lideri no un tecnòcrata sinó un quadre del Movimiento?

La versió de Veronika Isenberg, per contra, encaixa perfectament amb el desenvolupament dels esdeveniments. Segons explicava, aquest canvi cap a posicions més favorables a una transició pactada va ser causada per la pressió alemanya a canvi del seu suport en la política internacional espanyola, com els primers acords amb l’OTAN, a partir dels darrers anys de Franco, i intensificada amb la malaltia i mort de Franco.

Amb aquest testimoni, tota la versió de la transició com a procés singular espanyol -ja fa temps que la part d’exemplar s’ha desmuntat- cau i s’esmicola com porcellana fina i queda adscrit ni més ni menys que a la política internacional occidental de guerra freda.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s