Jo també sóc Tvb, Rcb i Bétulo!

A Badalona, -i, per desgràcia, ara també a fora-, coneixem l’Albiol i el seu tarannà autoritari, a banda de racista i violent. I aquest tarannà el porta a fer determminades accions que ens recorden a les que feien dirigents de règims passats. I són tant habituals en ell que ja són conegudes com a albiolades.

Però ara que és alcalde, les albiolades tenen conseqüències. Una de les darreres ha posat el perill Badalona Comunicació, l’ens que agrupa els mitjans de comunicació públics de la ciutat: Televisió de Badalona, Ràdio Ciutat de Badalona i la revista Bétulo. I és que el PP, tot i no tenir majoria absoluta al consistori, vol tenir-la al consell d’administració de Badalona Comunicació. És a dir, vol fer i desfer sense que els demés puguin dir res. El que dèierm del seu tarannà autoritari. Però això no tindria majors conseqüències si no fos perquè CiU els hi fa el joc votant a favor de la proposta del PP de nou consell d’administració, amb el que, sense els vots del PSC o d’ICV-EUiA, no hi ha majoria suficient i el consell d’administració queda bloquejat, posant en perill els mitjans de comunicació públics i, alhora, el lloc de treball dels treballadors de l’ens públic.

I com no, seguint el seu tarannà autoritari, l’alcalde no intenta dialogar amb la resta de forces amb representació, sinó que manté la seva posició. És a dir, si no li donen el que vol, bloquejarà el consell d’administració sine die, provocant la desaparició dels mitjans de comunicació públics. I no seria gaire inversemblant que darrera aquest bloqueig hi hagi la finalitat de tancar-los utilitzant aquesta escusa, sobretot si obsevem que ja va retallar el 50% del seu pressupost.

Els mitjans de comunicació públics tenen molta tradició a la ciutat. Ràdio Ciutat de Badalona dóna servei a la ciutat des de 1981, mentre que Televisió de Badalona i la Revista Bétulo ho fan des del 2000, prenent el relleu del Canal 51 i de Badalona, Revista d’Infortmació Municipal. Durant aquest temps -i conjuntament amb la premsa escrita privada i diferents ràdios de barri o supramunicipals- han donat la informació sobre una ciutat que, malgrat ser la tercera més gran de la CAC i la desena dels Països Catalans, sempre ha estat una de lesngrans oblidades, informativament parlant, per la seva proximitat amb barcelona ni el fet de no ser capital comarcal. Una mala sort que compartim amb l’Hospitalet, que ha vist com han tancat els seus mitjans de comunicació públics, produint-se una apagada informativa a nivell local.

Jo vull seguir escoltant la Penya i el Badalona per RCB, seguir veient i escoltant les tertúlies esportives, de joves, de política, vull seguir informat del que passa a la ciutat, vull seguir coneixent les entitats badaloinines i el seu dia a dia. Vull seguir escoltant RCB, veient TVB i llegint Bétulo. Perquè els mitjans públics locals són de tots i cadascú dels badalonins i badalonines, nosaltres també som RCB, TVB i Bétulo! Des d’aquí vull espressar el meu total suport als treballadors i treballadores de Badalona Comunicació i sumar-me a la campanya que estan duent a terme i que podeu seguir al seu facebook i al twitter. Alhora, també podeu donar suport a la campanya signant la petició que han fet a la plataforma Actuable.

#23M… Ara toca treballar!

Un cop van començar a sortir els primers resultats de les eleccions municipals a Badalona, vaig sentir la necessitat d’escriure tot el que em passava pel cap. Ja portava unes setmanes que veia com, amb les eleccions, em tornava aquesta necessitat i, inclús, la necessitat de militar políticament de nou, que m’ha portat a encetar un període de replantejament sobre la meva “excedència” de militància.

Diumenge, com sabeu, el PP va treure a Badalona un total d’11 regidors -pujant 4 respecte fa quatre anys-, mentre que el PSOE es quedava amb 9, CiU perdia un i es quedava amb 4, ICV-EUiA perd dos i es situa amb 3 i ERC -aquest cop presentant-se en coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC- perd l’únic regidor que tenien. Això, dit així, queda molt maco, però sense anàlisi, no se n’aprèn dels errors i es repeteixen.

Si ja abans de les votacions estava clar que el PP guanyaria, estava per veure per quant. Fent d’apoderat, ja te n’adones de l’avantatge que tenia. En barris que han estat sempre obrers, guanyava, i de carrer al PSOE, mentre que els apoderats i interventors d’aquest darrer esperaven un miracle que donés la volta als resultats o es mantenien esperançats amb que el vot socialista arribaria i arrasaria amb el PP, que senzillament eren de votar tard. I, certament, el vot va arribar, però en diferent mesura. Per què dic que va arribar si va guanyar el PP? Doncs primer hem d’analitzar d’on prové el vot del darrer. I, adverteixo, que em permetré la llicència de fer algunes generalitzacions.

Primer de tot, haig de dir que el PP va recollir vot tradicionalment abstencionista, però potser no tant com s’esperava. Allà on ha obtingut millor registre ha estat als barris amb menor participació, com la salut o sant roc. Així doncs, cal buscar d’altres fonts de vots. Una és un votant socialista desencantat amb un PSOE en plena crisi i en caiguda lliure, que han vist en el discurs populista del PP una alternativa. Aquest traspas ha estat molt important. D’altra banda, també ha rebut molt de suport d’entre els joves, especialment aquells sense gaire formació, que pateixen una taxa d’atur del 40%, situació que, si no estan políticament ben informats, els fa vulnerables als discursos de l’extrema dreta. Aquest darrer punt és altament perillós i un dels que cal solucionar els propers 4 anys.

Així doncs, si tenim en compte el traspas de vots gens menyspreable del PSOE cap al PP, s’entén el que deia abans sobre que l’electorat del PSOE darrerament abstencionista es va mobilitzar. A això li hem de sumar un cert vot útil provinent de CiU i d’ICV-EUiA. Si no no s’explica que guanyés alguns -pocs- vots.

Pel que fa a la resta de partits, CiU va patir una davallada de prop de 2000 vots pel vot útil al PSOE, la possibilitat de pacte amb el PP, l’efecte de les retallades i, en menor mesura, el pacte amb el PSOE i Esquerra, mentre que ICV-EUiA, a part de patir l’efecte del vot útil, perdia una part de vots, que passava a l’abstenció, segurament per la poca activitat al carrer que ha fet una part de la coalició.

El cas d’Esquerra és paradigmàtic. De 2 regidors que van obtenir fa 8 anys, ja no en queda cap. I aquí hi ha un factor nacional i un de local. El nacional és la situació del partit després de les escissions -i del creixement exponencial de candidatures com les CUP- i del desgast de dos tripartits, que fa que hagin perdut respecte el 2007 més de 70.000 vots. El factor local és, a part d’algunes pica-baralles internes, el desgast d’haver portat la regidoria de cultura en un moment de crisi on ha estat el primer que s’ha retallat. La coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC per ta de presentar una nova imatge i salvar així el regidor que tenien no ha acabat funcionant.

Pel que fa a la resta de partits, la CUP, que presentava per segon cop, el primer en solitari, ha obtingut prop de 1500 vots, aproximant-se així als resultats de fa quatre anys en coalició. Un grandíssim resultat si tenim en compte que els seus ex-socis, els verds, han tret més de 1300 vots. Això, primer, augura un pes cada cop més gran de la CUP a les eleccions badalonines -com va dir el seu cap de llista després de conèixer els resultats, “no hem guanyat però estem guanyant”- i, alhora, fa necessari tornar-se a plantejar l’estratègia electoral dels sectors de l’esquerra extra-consistorial.

La gran patacada aquestes eleccions se l’emporten Ciutadans i PxC, ambdues amb expectatives d’obtenir regidor i que han quedat eclipsades pel PP. La caiguda és especialment dura pels primers, que de 6a força polític el 2007 a Badalona -només superada pels partits amb representació- passa a ser la 9a superada per Esquerra, la CUP, Els Verds i PxC.

Finalment vull destacar el creixement del vot en blanc i el vot nul com a vot de protesta contra l’actual política, si bé sempre he considerat que s’ha de reservar per quan no hi ha alternatives possibles. En aquest cas era sorprenent com part del vot nul era vot “indignat” quan a la ciutat es presentaven partits que a la Plaça Catalunya s’han marcat com a partits d’una certa referència o que tenien un programa similar al de les protestes.

Així doncs, tenim un panorama molt complicat. Primer s’ha de valorar què és millor, si un govern tripartit amb PSOE, CiU i ICV-EUiA, un pacte d’investidura a favor del PSOE però amb un govern de minoria o deixar en minoria al PP. Amb les dues primeres opcions es corre el risc d’un avenç encara major del PP, mentre que el tercer suposa el desgast d’un PP que no esta preparar per governar.

A nivell de les esquerres, hi ha molta feina a fer als barris per tal de combatre el discurs populista del PP i que tant de mal esta fent. Com dic al títol, ara és hora de treballar!

Que comencin a treure els corruptes de l’Ajuntament!

Ahir saltava la notícia que Juan Felipe Ruiz Sabido, conseller delegat de Marina Badalona,  estava imputat en el cas Pretòria, on, entre d’altres, també s’hi han vist relacionats personatges com Macià Alavedra -ex-Conseller d’Economia-, Lluís Prenafeta -ex-secretari de la Presidència- o Bartomeu Muñoz -ex-alcalde de Santa Coloma de Gramenet i fill del darrer alcalde franquista de la ciutat. Aquesta imputació està relacionada amb una venta d’un solar propietat de Marina Badalona a un preu inferior al de mercat.

Polítics “democràtics”, tècniques franquistes

Els que em llegiu normalment sabreu que sempre he considerat que l’actual sistema polític, malgrat amagar-se rere una màscara de democràcia, no ho és pas. Però, per molt que sembli que res em pot sorpendre ja, encara hi ha dies que, incrèdul, assisteixo a mostres claríssimes d’aquesta, per mi, obvietat.