Crida per Badalona: eixamplant espais per transformar la política

Les eleccions municipals sempre són un reflex dels processos polítics que es viuen en la societat, per això en moments de transformació política pateixen un gran sotrac i sovint són en les que més o en les que primer es noten aquests canvis polítics. No en va són les eleccions que tenen una relació més directe amb el ciutadà. Només cal mirar les municipals del 12 d’abril del 1931, que van esdevenir un plebiscit sobre la monarquia i van precipitar la seva caiguda i la instauració de la Segona República, o les del 3 d’abril de 1979, en que el franquisme -i fins i tot el franquisme reconvertit- s’enfonsava.

Post-9N: I ara què?

Ja sabíem que el 9N no seria el darrer pas en el procés d’independència. De fet, no ho era ni amb la consulta. Un cop passada aquesta data és quan es comença a dibuixar quin ha de ser el següent punt. Però quines possibilitats hi ha?

9N: quatre dades en general i en clau badalonina

Sobre el 9N s’ha dit tant que ha estat un èxit de mobilització, fins a que ha estat un fracàs perquè ha votat només un 30% del cens. Les dades com sempre són interpretables, però sempre va bé fer algunes comparacions per veure realment l’abast de l’èxit/fracàs. Abans, però, cal tenir situat aquest 9N en un procés participatiu mancat d’algunes garanties democràtiques, amb un sistema molt diferent a l’utilitzat habitualment i amb una certa por a represàlies fruit de la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional i de les informacions sobre l’actuació de la Fiscalia en els dies previs, i després de la suspensió de la consulta no referendària, que alhora era una alternativa al referèndum exigit en mandat democràtic i que no ha estat permès per l’Estat.

#23M… Ara toca treballar!

Un cop van començar a sortir els primers resultats de les eleccions municipals a Badalona, vaig sentir la necessitat d’escriure tot el que em passava pel cap. Ja portava unes setmanes que veia com, amb les eleccions, em tornava aquesta necessitat i, inclús, la necessitat de militar políticament de nou, que m’ha portat a encetar un període de replantejament sobre la meva “excedència” de militància.

Diumenge, com sabeu, el PP va treure a Badalona un total d’11 regidors -pujant 4 respecte fa quatre anys-, mentre que el PSOE es quedava amb 9, CiU perdia un i es quedava amb 4, ICV-EUiA perd dos i es situa amb 3 i ERC -aquest cop presentant-se en coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC- perd l’únic regidor que tenien. Això, dit així, queda molt maco, però sense anàlisi, no se n’aprèn dels errors i es repeteixen.

Si ja abans de les votacions estava clar que el PP guanyaria, estava per veure per quant. Fent d’apoderat, ja te n’adones de l’avantatge que tenia. En barris que han estat sempre obrers, guanyava, i de carrer al PSOE, mentre que els apoderats i interventors d’aquest darrer esperaven un miracle que donés la volta als resultats o es mantenien esperançats amb que el vot socialista arribaria i arrasaria amb el PP, que senzillament eren de votar tard. I, certament, el vot va arribar, però en diferent mesura. Per què dic que va arribar si va guanyar el PP? Doncs primer hem d’analitzar d’on prové el vot del darrer. I, adverteixo, que em permetré la llicència de fer algunes generalitzacions.

Primer de tot, haig de dir que el PP va recollir vot tradicionalment abstencionista, però potser no tant com s’esperava. Allà on ha obtingut millor registre ha estat als barris amb menor participació, com la salut o sant roc. Així doncs, cal buscar d’altres fonts de vots. Una és un votant socialista desencantat amb un PSOE en plena crisi i en caiguda lliure, que han vist en el discurs populista del PP una alternativa. Aquest traspas ha estat molt important. D’altra banda, també ha rebut molt de suport d’entre els joves, especialment aquells sense gaire formació, que pateixen una taxa d’atur del 40%, situació que, si no estan políticament ben informats, els fa vulnerables als discursos de l’extrema dreta. Aquest darrer punt és altament perillós i un dels que cal solucionar els propers 4 anys.

Així doncs, si tenim en compte el traspas de vots gens menyspreable del PSOE cap al PP, s’entén el que deia abans sobre que l’electorat del PSOE darrerament abstencionista es va mobilitzar. A això li hem de sumar un cert vot útil provinent de CiU i d’ICV-EUiA. Si no no s’explica que guanyés alguns -pocs- vots.

Pel que fa a la resta de partits, CiU va patir una davallada de prop de 2000 vots pel vot útil al PSOE, la possibilitat de pacte amb el PP, l’efecte de les retallades i, en menor mesura, el pacte amb el PSOE i Esquerra, mentre que ICV-EUiA, a part de patir l’efecte del vot útil, perdia una part de vots, que passava a l’abstenció, segurament per la poca activitat al carrer que ha fet una part de la coalició.

El cas d’Esquerra és paradigmàtic. De 2 regidors que van obtenir fa 8 anys, ja no en queda cap. I aquí hi ha un factor nacional i un de local. El nacional és la situació del partit després de les escissions -i del creixement exponencial de candidatures com les CUP- i del desgast de dos tripartits, que fa que hagin perdut respecte el 2007 més de 70.000 vots. El factor local és, a part d’algunes pica-baralles internes, el desgast d’haver portat la regidoria de cultura en un moment de crisi on ha estat el primer que s’ha retallat. La coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC per ta de presentar una nova imatge i salvar així el regidor que tenien no ha acabat funcionant.

Pel que fa a la resta de partits, la CUP, que presentava per segon cop, el primer en solitari, ha obtingut prop de 1500 vots, aproximant-se així als resultats de fa quatre anys en coalició. Un grandíssim resultat si tenim en compte que els seus ex-socis, els verds, han tret més de 1300 vots. Això, primer, augura un pes cada cop més gran de la CUP a les eleccions badalonines -com va dir el seu cap de llista després de conèixer els resultats, “no hem guanyat però estem guanyant”- i, alhora, fa necessari tornar-se a plantejar l’estratègia electoral dels sectors de l’esquerra extra-consistorial.

La gran patacada aquestes eleccions se l’emporten Ciutadans i PxC, ambdues amb expectatives d’obtenir regidor i que han quedat eclipsades pel PP. La caiguda és especialment dura pels primers, que de 6a força polític el 2007 a Badalona -només superada pels partits amb representació- passa a ser la 9a superada per Esquerra, la CUP, Els Verds i PxC.

Finalment vull destacar el creixement del vot en blanc i el vot nul com a vot de protesta contra l’actual política, si bé sempre he considerat que s’ha de reservar per quan no hi ha alternatives possibles. En aquest cas era sorprenent com part del vot nul era vot “indignat” quan a la ciutat es presentaven partits que a la Plaça Catalunya s’han marcat com a partits d’una certa referència o que tenien un programa similar al de les protestes.

Així doncs, tenim un panorama molt complicat. Primer s’ha de valorar què és millor, si un govern tripartit amb PSOE, CiU i ICV-EUiA, un pacte d’investidura a favor del PSOE però amb un govern de minoria o deixar en minoria al PP. Amb les dues primeres opcions es corre el risc d’un avenç encara major del PP, mentre que el tercer suposa el desgast d’un PP que no esta preparar per governar.

A nivell de les esquerres, hi ha molta feina a fer als barris per tal de combatre el discurs populista del PP i que tant de mal esta fent. Com dic al títol, ara és hora de treballar!

Castiga’ls amb el teu vot! Vota Iniciativa Internacionalista!

Vota Iniciativa Internacionalista

A Badalona estem assistint des de fa anys a processos engegats a nivell dels Països Catalans i dels diferents pobles sota administració espanyola. La crisi, provocada per les mateixes polítiques impulsades des de l’Eurocambra, la retallada de drets laborals en pro del màxim benefici dels empresaris, la constant fuita de diner públic cap als bancs mentre són milers els badalonins i badalonines que es troben a l’atur, dels quals, una part gens despreciable, no reben cap tipus d’ajuda compensatòria, la privatització dels serveis públics, amparats per directives com ara la Bolkenstein o la de Bolonya per a la Universitat.

Però lluny de permetre alternatives, llueix les seves armes de control social i dissident. Lleis de partits que il·legalitzen idees tot o recolzant-se en la Unió Europea, actuacions policials com les recentement protagonitzades pel Cos d’Antiaval·lots dels Mossos d’Esquadra que amenacen drets com el de la llibertat d’expressió i manifestació, o que neguen la participació als milers de persones migrades que hi ha a la ciutat, tot permetent la seva exclusió social i criminalització amb la Directiva Europea del Retorn, creant un marc perfecte pel creixement del racisme i la xenofòbia que s’ha evidenciat en diferents moments a Badalona.

És per això que les treballadores i els treballadors, els i les estudiants, els moviments socials, necessitem una veu a Europa que estigui al costat de les lluites obreres contra retalls i acomiadament. Una veu contra les lleis d’estrnageria que deixen miliols de treballadors sense cap dret. Una veu que expliqui que som una nació i que volem exercir lliurement el dret a l’autodeterminació, i que defensi la llengua catalana des de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Una veu que denuncïi les privatitzacions. Una veu que denuncïi les pràctiques repressives i la persecució de les persones i moviments polítics que denuncien les conseqüèndies de l’Europa del capital i dels estats. Una veu internacionalista al costat dels pobles d’arreu que lluiten contra l’opressió i les guerres imperialistes, amb la notable contribució dels exèrcits de la Unió Europea.

Per construir una altra Europa que sigui la de les treballadores i els treballadors, i la de les nacions lliures, donem suport a la candidatura Iniciativa Internacionalista – la Solidaritat entre els Pobles, sorgida de la voluntat d’organitzacions polítiques diferents, i de persones no enquadrades a cap organització, d’aplegar forces per portar les demandes de la ciutadania a la mobilització.

El 7 de juny, castiga’s amb el teu vot! Vota Iniciativa Internacionalista – la Solidaritat entre els Pobles.

La crisi que la paguin ells!

Sempre m’ha fet gràcia les campanyes electorals. Fins i tot diria que les espero amb una cèrta ànsia. I no, no és per poder votar -ja sabeu que trobo molt més important la lluita dia a dia que la papereta cada quatre anys- sinó perquè em permeten riure de les bajanades que arriben a dir alguns. La política professional ha degenerat tant que es pot dir qualsevol cosa que sembla que sigui una victòria. Fins i tot, es pot sortir a recolzar un implicat en un cas de corrupció -que no és l’únic corromput, però ja sabem com va això- i dir que tot és un muntatge i que hi ha una inquisició. I això ho diuen uns que encara se’ls espera per condemnar el franquisme!

Perdoni, que puc votar?

Veient tot el que està passant aquests dies al voltant de les candidatures a les eleccions europees cada cop tinc més clar que l’únic que els hi falta a les autoritats espanyoles és limitar el dret a vot. I és que en aquesta suposada democràcia -que d’això en té poc- ara ja no hi ha cap tipus de llibertat per votar. Bé, de fet, sí, sempre i quan votis als que ells volen o consenteixen. És allò que va dir Henry Ford: “els meus compradors poden escollir el color del seu utilitari sempre i quan sigui negre”.

I és que, malgrat deien que la llei de partits “no il·legalitza persones ni idees sinó organitzacions”, amb els arguments que han donat per fer-ho amb Unidá Nacionalista Asturiana (UNA) i Iniciativa Internacionalista (II), es veu clarament que això no és així, sinó que darrera d’aquesta llei hi ha dues causes: la primera, motius electorals, com s’ha vist en el cas de les eleccions a Euskadi; i la segona, impedir que hi hagi  cap candidatura que defensi d’una manera contundent el trencament amb Espanya i amb el sistema, i més encara si aquesta es presenta a organisme internacionals i tenen opcions a tenir representació, no sigui cas que a fóra sapiguessin quin grau de “democràcia” hi ha aquí.

Estat de dret?

Avui ha estat un dia d’eleccions, malgrat no es celebressin al nostre país, i és que hi havia eleccions autonòmiques a Galiza i a Euskadi. Jo, com la gran majoria de la població catalana, també he estat seguint els informatius que en parlaven. Tot i que, al contrari que molta gent, estava més per les eleccions gallegues que per les basques… Cosa de la sang, imagino.