Ja sabíem que el 9N no seria el darrer pas en el procés d’independència. De fet, no ho era ni amb la consulta. Un cop passada aquesta data és quan es comença a dibuixar quin ha de ser el següent punt. Però quines possibilitats hi ha?
Sobre el 9N s’ha dit tant que ha estat un èxit de mobilització, fins a que ha estat un fracàs perquè ha votat només un 30% del cens. Les dades com sempre són interpretables, però sempre va bé fer algunes comparacions per veure realment l’abast de l’èxit/fracàs. Abans, però, cal tenir situat aquest 9N en un procés participatiu mancat d’algunes garanties democràtiques, amb un sistema molt diferent a l’utilitzat habitualment i amb una certa por a represàlies fruit de la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional i de les informacions sobre l’actuació de la Fiscalia en els dies previs, i després de la suspensió de la consulta no referendària, que alhora era una alternativa al referèndum exigit en mandat democràtic i que no ha estat permès per l’Estat. Continua llegint
Han passat moltes coses des de la darrera actualització d’aquest blog. Aquell 17 de gener de 2012 poques coses feien preveure com canviaria socialment el nostre país. El sistema donava algun símptoma de desgast, més encara amb la crisi capitalista, però pocs llavors haurien pronosticat el seu esfondrament com l’estem veient actualment.
Aquell 2012 és el de la manifestació desbordant de l’11 de setembre, en el que la societat salta per sobre dels partits i comença a ser la protagonista política. El sistema de la segona restauració espanyola, basat en una política feta des de dalt pels partits del règim, queda trencada i entra en barrina. Continua llegint
A Badalona, -i, per desgràcia, ara també a fora-, coneixem l’Albiol i el seu tarannà autoritari, a banda de racista i violent. I aquest tarannà el porta a fer determminades accions que ens recorden a les que feien dirigents de règims passats. I són tant habituals en ell que ja són conegudes com a albiolades.
Però ara que és alcalde, les albiolades tenen conseqüències. Una de les darreres ha posat el perill Badalona Comunicació, l’ens que agrupa els mitjans de comunicació públics de la ciutat: Televisió de Badalona, Ràdio Ciutat de Badalona i la revista Bétulo. I és que el PP, tot i no tenir majoria absoluta al consistori, vol tenir-la al consell d’administració de Badalona Comunicació. És a dir, vol fer i desfer sense que els demés puguin dir res. El que dèierm del seu tarannà autoritari. Però això no tindria majors conseqüències si no fos perquè CiU els hi fa el joc votant a favor de la proposta del PP de nou consell d’administració, amb el que, sense els vots del PSC o d’ICV-EUiA, no hi ha majoria suficient i el consell d’administració queda bloquejat, posant en perill els mitjans de comunicació públics i, alhora, el lloc de treball dels treballadors de l’ens públic.
I com no, seguint el seu tarannà autoritari, l’alcalde no intenta dialogar amb la resta de forces amb representació, sinó que manté la seva posició. És a dir, si no li donen el que vol, bloquejarà el consell d’administració sine die, provocant la desaparició dels mitjans de comunicació públics. I no seria gaire inversemblant que darrera aquest bloqueig hi hagi la finalitat de tancar-los utilitzant aquesta escusa, sobretot si obsevem que ja va retallar el 50% del seu pressupost.
Els mitjans de comunicació públics tenen molta tradició a la ciutat. Ràdio Ciutat de Badalona dóna servei a la ciutat des de 1981, mentre que Televisió de Badalona i la Revista Bétulo ho fan des del 2000, prenent el relleu del Canal 51 i de Badalona, Revista d’Infortmació Municipal. Durant aquest temps -i conjuntament amb la premsa escrita privada i diferents ràdios de barri o supramunicipals- han donat la informació sobre una ciutat que, malgrat ser la tercera més gran de la CAC i la desena dels Països Catalans, sempre ha estat una de lesngrans oblidades, informativament parlant, per la seva proximitat amb barcelona ni el fet de no ser capital comarcal. Una mala sort que compartim amb l’Hospitalet, que ha vist com han tancat els seus mitjans de comunicació públics, produint-se una apagada informativa a nivell local.
Jo vull seguir escoltant la Penya i el Badalona per RCB, seguir veient i escoltant les tertúlies esportives, de joves, de política, vull seguir informat del que passa a la ciutat, vull seguir coneixent les entitats badaloinines i el seu dia a dia. Vull seguir escoltant RCB, veient TVB i llegint Bétulo. Perquè els mitjans públics locals són de tots i cadascú dels badalonins i badalonines, nosaltres també som RCB, TVB i Bétulo! Des d’aquí vull espressar el meu total suport als treballadors i treballadores de Badalona Comunicació i sumar-me a la campanya que estan duent a terme i que podeu seguir al seu facebook i al twitter. Alhora, també podeu donar suport a la campanya signant la petició que han fet a la plataforma Actuable.
Un cop van començar a sortir els primers resultats de les eleccions municipals a Badalona, vaig sentir la necessitat d’escriure tot el que em passava pel cap. Ja portava unes setmanes que veia com, amb les eleccions, em tornava aquesta necessitat i, inclús, la necessitat de militar políticament de nou, que m’ha portat a encetar un període de replantejament sobre la meva “excedència” de militància.
Diumenge, com sabeu, el PP va treure a Badalona un total d’11 regidors -pujant 4 respecte fa quatre anys-, mentre que el PSOE es quedava amb 9, CiU perdia un i es quedava amb 4, ICV-EUiA perd dos i es situa amb 3 i ERC -aquest cop presentant-se en coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC- perd l’únic regidor que tenien. Això, dit així, queda molt maco, però sense anàlisi, no se n’aprèn dels errors i es repeteixen.
Si ja abans de les votacions estava clar que el PP guanyaria, estava per veure per quant. Fent d’apoderat, ja te n’adones de l’avantatge que tenia. En barris que han estat sempre obrers, guanyava, i de carrer al PSOE, mentre que els apoderats i interventors d’aquest darrer esperaven un miracle que donés la volta als resultats o es mantenien esperançats amb que el vot socialista arribaria i arrasaria amb el PP, que senzillament eren de votar tard. I, certament, el vot va arribar, però en diferent mesura. Per què dic que va arribar si va guanyar el PP? Doncs primer hem d’analitzar d’on prové el vot del darrer. I, adverteixo, que em permetré la llicència de fer algunes generalitzacions.
Primer de tot, haig de dir que el PP va recollir vot tradicionalment abstencionista, però potser no tant com s’esperava. Allà on ha obtingut millor registre ha estat als barris amb menor participació, com la salut o sant roc. Així doncs, cal buscar d’altres fonts de vots. Una és un votant socialista desencantat amb un PSOE en plena crisi i en caiguda lliure, que han vist en el discurs populista del PP una alternativa. Aquest traspas ha estat molt important. D’altra banda, també ha rebut molt de suport d’entre els joves, especialment aquells sense gaire formació, que pateixen una taxa d’atur del 40%, situació que, si no estan políticament ben informats, els fa vulnerables als discursos de l’extrema dreta. Aquest darrer punt és altament perillós i un dels que cal solucionar els propers 4 anys.
Així doncs, si tenim en compte el traspas de vots gens menyspreable del PSOE cap al PP, s’entén el que deia abans sobre que l’electorat del PSOE darrerament abstencionista es va mobilitzar. A això li hem de sumar un cert vot útil provinent de CiU i d’ICV-EUiA. Si no no s’explica que guanyés alguns -pocs- vots.
Pel que fa a la resta de partits, CiU va patir una davallada de prop de 2000 vots pel vot útil al PSOE, la possibilitat de pacte amb el PP, l’efecte de les retallades i, en menor mesura, el pacte amb el PSOE i Esquerra, mentre que ICV-EUiA, a part de patir l’efecte del vot útil, perdia una part de vots, que passava a l’abstenció, segurament per la poca activitat al carrer que ha fet una part de la coalició.
El cas d’Esquerra és paradigmàtic. De 2 regidors que van obtenir fa 8 anys, ja no en queda cap. I aquí hi ha un factor nacional i un de local. El nacional és la situació del partit després de les escissions -i del creixement exponencial de candidatures com les CUP- i del desgast de dos tripartits, que fa que hagin perdut respecte el 2007 més de 70.000 vots. El factor local és, a part d’algunes pica-baralles internes, el desgast d’haver portat la regidoria de cultura en un moment de crisi on ha estat el primer que s’ha retallat. La coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC per ta de presentar una nova imatge i salvar així el regidor que tenien no ha acabat funcionant.
Pel que fa a la resta de partits, la CUP, que presentava per segon cop, el primer en solitari, ha obtingut prop de 1500 vots, aproximant-se així als resultats de fa quatre anys en coalició. Un grandíssim resultat si tenim en compte que els seus ex-socis, els verds, han tret més de 1300 vots. Això, primer, augura un pes cada cop més gran de la CUP a les eleccions badalonines -com va dir el seu cap de llista després de conèixer els resultats, “no hem guanyat però estem guanyant”- i, alhora, fa necessari tornar-se a plantejar l’estratègia electoral dels sectors de l’esquerra extra-consistorial.
La gran patacada aquestes eleccions se l’emporten Ciutadans i PxC, ambdues amb expectatives d’obtenir regidor i que han quedat eclipsades pel PP. La caiguda és especialment dura pels primers, que de 6a força polític el 2007 a Badalona -només superada pels partits amb representació- passa a ser la 9a superada per Esquerra, la CUP, Els Verds i PxC.
Finalment vull destacar el creixement del vot en blanc i el vot nul com a vot de protesta contra l’actual política, si bé sempre he considerat que s’ha de reservar per quan no hi ha alternatives possibles. En aquest cas era sorprenent com part del vot nul era vot “indignat” quan a la ciutat es presentaven partits que a la Plaça Catalunya s’han marcat com a partits d’una certa referència o que tenien un programa similar al de les protestes.
Així doncs, tenim un panorama molt complicat. Primer s’ha de valorar què és millor, si un govern tripartit amb PSOE, CiU i ICV-EUiA, un pacte d’investidura a favor del PSOE però amb un govern de minoria o deixar en minoria al PP. Amb les dues primeres opcions es corre el risc d’un avenç encara major del PP, mentre que el tercer suposa el desgast d’un PP que no esta preparar per governar.
A nivell de les esquerres, hi ha molta feina a fer als barris per tal de combatre el discurs populista del PP i que tant de mal esta fent. Com dic al títol, ara és hora de treballar!
Avui viurem un moment històric. La societat catalana viurà una jornada per recordar, mobilitzant-se no ja per la retallada de l’Estatut, si no per mostrar al seu rebuig a que 12 persones puguin decidir per sobre de la voluntat del poble català. Avui, el poble català dirà prou. Dirà prou a l’enganyifa de la transició i el seu “estat de les autonomies” i dirà prou als polítics que estan al servei directe de l’Estat Espanyol, un Estat que, lluny d’estar content amb més de 300 anys d’ocupació del poble català, segueix escanyant-lo.
Ja hi ha hagut diferents iniciatives de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, però vull destacar la que han fet diversos ajuntaments (de moment, Arenys de Munt, Calders, Llambilles, Port de la Selva, Sant Pere de Torelló, Tarrés, Vic i Vilafranca del Penedès) que s’han declarat moralment exclosos de la Constitució Espanyola, doncs també havien jurat l’Estatut i ara ha quedat destruit per ser “inconstitucionals” molts dels seus punts. En especial, molt contundent la carta enviada per l’Alcalde de Calders, Jaume Perarnau, al delegat del Govern d’Espanya a Catalunya, Joan Rangel, explicant la decisió presa pel seu consistori. Una iniciativa que deixa, de manera simbòlica, sense aplicació la Constitució Espanyola en aquests municipis.
Seguint aquest exemple, s’ha creat un grup al Facebook, on la gent segueix a nivell personal l’exemple d’aquests municipis (jo no ho he pogut fer per estar a massa grups, però des d’aquí, tot el meu recolzament). Sóc una persona que des de fa anys m’he sentit moralment exclòs de la Constitució Espanyola, doncs és un símbol de la dominació espanyola sobre els pobles peninsulars. Avui, em reafirmo en aquesta exclosió, tant de la seva Constitució com de les seves lleis. Em reafirmo en que el poble català ha de ser i serà lliure, trencant així les cadenes que ens mantenen lligats a l’Estat Espanyol. Em reafirmo en que l’autonomisme ha mort i només ens queda la via independentista. Em reafirmo en que avui, a les 6 de la tarda, seré a la manifestació, per reclamar la llibertat del meu poble i per deixar ben clar als polítics catalans que la mentida que han estat sostenint s’ha acabat i que ara és l’hora del poble!
El dia del Barça – Madrid, com moltíssims altres, vaig anar a un bar a seguir el partit. Abans de començar, em vaig trobar al company Jordi Crisol i vàrem estar parlant una estona. Durant la conversa va sortir el tema del seu blog, que havia canviat de direcció, i em va comentar que havia fet una entrada criticant que les JEV fessin un concert pel batxillerat nocturn quan el seu partit, ICV-EUiA, està al govern que ha permès que a Badalona no n’hi hagi. Continua llegint
El passat dimarts va haver-hi, tal i com s’ha denominat, una “guerra de banderes” entre ICV i ERC a Gràcia que quasi arriba a les mans (de fet, no va arribar perquè els veïns ho van evitar). Els fets van ocòrrer entre el president del districte de Gràcia i membre d’ERC, Ricard Martínez, i un conseller d’ICV-EUiA del districte, Roger Amigo. L’enfrontament va començar quan el primer anà a col·locar una bandera estelada on hi havia la republicana que hi constava, juntament amb la senyera, dins la inauguració de la Plaça de les Dones del 36, que ja venia carregada de polèmica pel fet que romanguès tancada per la nit. El segon, ràpidament, va treure l’estelada i comença a increpar al primer, i aquí començà la baralla. Continua llegint
El proper 13 de setembre, dos dies després de la Diada de Catalunya que commemora la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió el 1714 després del setge sofert, se celebrarà un aconteixement que podríem etiquetar com a històric. Per primera vegada des d’aquell moment, una part del poble català podrà decidir si vol ser independent o no. Aquest fet es viurà a Arenys de Munt, una petita població del Maresme on va ser aprobada una moció presentada per la CUP d’Arenys de Munt, a petició del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) que demanava la celebració d’un referèndum popular sober la independència. A més, s’hi sumaren ERC, CiU i AM2000 (una EPM). Continua llegint
Darrerament s’està parlant molt de si l’Estatut per aquí, competències per allà i Tribunal Constitucional més enllà. I és que ara sembla que entrin totes les presses. El Tribunal Constitucional a punt de dictar sentència sobre el recurs presentat pel PP i els xiringuitos post-franquistes per la pressumpta inconstitucionalitat de l’Estatut. I fins i tot un jutge del Tribunal Constitucional ja està dient que dóna per fet que sortirà a favor dels que el presentaren, quan, que jo sàpiga, un jutge ni pot estar posicionat durant l’estudi del cas, ni pot opinar sobre el cas abans del veredicte, perquè ja s’està posicionant. I per l’altra banda, els de Can PSOE i els seus amiguets van a corre-cuita fent la feina que no havíen fet fins ara, pactant mesures a mitjà-llarg termini quan havien de ser immediates, fent nyaps mil i, en definitiva, retallant l’Estatut, mentre que van entonant el “que dolents els del PP i els del Tribunal Constitucional que ens el volen retallar!”. Continua llegint
Veus de Lluita 