La Transició: procés espanyol o internacional?

La Transició espanyola -o com diria en Bernat Muniesa, “transició-transacció”, tot i que també anomenada per altres Segona Restauració- ha generat molta literatura al llarg d’aquests anys. La majoria d’ella -apologètica- la presenta com un procés netament espanyol de superació del franquisme entre l’oposició antifranquista i uns antics franquistes de cop demòcrates. Però és fàcil trobar certs clarobscurs que fan posar en dubte aquesta visió tant pura i modèlica.

Diversitat a les aules: el nou objectiu del populisme xenòfob d’Albiol

Sant tornem-hi. Sembla que a l’Albiol no li ha bastat convertir els mitjans públics -tret de contades i valentes excepcions- en serveis de propaganda personal i/o de partit ni començar amb la fórmula de “queda inaugurado este pantano” que a menys de 100 dies de les eleccions torna amb el missatge xenòfob de sempre.

Després d’anys amb la cantarella d’igualar immigració a inseguretat i de 4 anys de govern en que ha assegurat reduïr-la, i amb les grans promeses incomplertes, ara vincula directament les mancances educatives amb la immigració proposant una reforma del mapa escolar perquè actualment es “condemna als nens autòctons a anar a l’escola amb estrangers“. Més enllà de l’anècdota que faci la proposta després dels 4 anys de govern, la proposta i, sobretot, el per què la vol fer és preocupant, tot i que no sorprenent.

Post-9N: I ara què?

Ja sabíem que el 9N no seria el darrer pas en el procés d’independència. De fet, no ho era ni amb la consulta. Un cop passada aquesta data és quan es comença a dibuixar quin ha de ser el següent punt. Però quines possibilitats hi ha?

9N: quatre dades en general i en clau badalonina

Sobre el 9N s’ha dit tant que ha estat un èxit de mobilització, fins a que ha estat un fracàs perquè ha votat només un 30% del cens. Les dades com sempre són interpretables, però sempre va bé fer algunes comparacions per veure realment l’abast de l’èxit/fracàs. Abans, però, cal tenir situat aquest 9N en un procés participatiu mancat d’algunes garanties democràtiques, amb un sistema molt diferent a l’utilitzat habitualment i amb una certa por a represàlies fruit de la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional i de les informacions sobre l’actuació de la Fiscalia en els dies previs, i després de la suspensió de la consulta no referendària, que alhora era una alternativa al referèndum exigit en mandat democràtic i que no ha estat permès per l’Estat.

Veus de lluita, més que mai!

Han passat moltes coses des de la darrera actualització d’aquest blog. Aquell 17 de gener de 2012 poques coses feien preveure com canviaria socialment el nostre país. El sistema donava algun símptoma de desgast, més encara amb la crisi capitalista, però pocs llavors haurien pronosticat el seu esfondrament com l’estem veient actualment.

Aquell 2012 és el de la manifestació desbordant de l’11 de setembre, en el que la societat salta per sobre dels partits i comença a ser la protagonista política. El sistema de la segona restauració espanyola, basat en una política feta des de dalt pels partits del règim, queda trencada i entra en barrina.

Jo també sóc Tvb, Rcb i Bétulo!

A Badalona, -i, per desgràcia, ara també a fora-, coneixem l’Albiol i el seu tarannà autoritari, a banda de racista i violent. I aquest tarannà el porta a fer determminades accions que ens recorden a les que feien dirigents de règims passats. I són tant habituals en ell que ja són conegudes com a albiolades.

Però ara que és alcalde, les albiolades tenen conseqüències. Una de les darreres ha posat el perill Badalona Comunicació, l’ens que agrupa els mitjans de comunicació públics de la ciutat: Televisió de Badalona, Ràdio Ciutat de Badalona i la revista Bétulo. I és que el PP, tot i no tenir majoria absoluta al consistori, vol tenir-la al consell d’administració de Badalona Comunicació. És a dir, vol fer i desfer sense que els demés puguin dir res. El que dèierm del seu tarannà autoritari. Però això no tindria majors conseqüències si no fos perquè CiU els hi fa el joc votant a favor de la proposta del PP de nou consell d’administració, amb el que, sense els vots del PSC o d’ICV-EUiA, no hi ha majoria suficient i el consell d’administració queda bloquejat, posant en perill els mitjans de comunicació públics i, alhora, el lloc de treball dels treballadors de l’ens públic.

I com no, seguint el seu tarannà autoritari, l’alcalde no intenta dialogar amb la resta de forces amb representació, sinó que manté la seva posició. És a dir, si no li donen el que vol, bloquejarà el consell d’administració sine die, provocant la desaparició dels mitjans de comunicació públics. I no seria gaire inversemblant que darrera aquest bloqueig hi hagi la finalitat de tancar-los utilitzant aquesta escusa, sobretot si obsevem que ja va retallar el 50% del seu pressupost.

Els mitjans de comunicació públics tenen molta tradició a la ciutat. Ràdio Ciutat de Badalona dóna servei a la ciutat des de 1981, mentre que Televisió de Badalona i la Revista Bétulo ho fan des del 2000, prenent el relleu del Canal 51 i de Badalona, Revista d’Infortmació Municipal. Durant aquest temps -i conjuntament amb la premsa escrita privada i diferents ràdios de barri o supramunicipals- han donat la informació sobre una ciutat que, malgrat ser la tercera més gran de la CAC i la desena dels Països Catalans, sempre ha estat una de lesngrans oblidades, informativament parlant, per la seva proximitat amb barcelona ni el fet de no ser capital comarcal. Una mala sort que compartim amb l’Hospitalet, que ha vist com han tancat els seus mitjans de comunicació públics, produint-se una apagada informativa a nivell local.

Jo vull seguir escoltant la Penya i el Badalona per RCB, seguir veient i escoltant les tertúlies esportives, de joves, de política, vull seguir informat del que passa a la ciutat, vull seguir coneixent les entitats badaloinines i el seu dia a dia. Vull seguir escoltant RCB, veient TVB i llegint Bétulo. Perquè els mitjans públics locals són de tots i cadascú dels badalonins i badalonines, nosaltres també som RCB, TVB i Bétulo! Des d’aquí vull espressar el meu total suport als treballadors i treballadores de Badalona Comunicació i sumar-me a la campanya que estan duent a terme i que podeu seguir al seu facebook i al twitter. Alhora, també podeu donar suport a la campanya signant la petició que han fet a la plataforma Actuable.

Jo també em declaro moralment exclòs de la Constitució Espanyola

Avui viurem un moment històric. La societat catalana viurà una jornada per recordar, mobilitzant-se no ja per la retallada de l’Estatut, si no per mostrar al seu rebuig a que 12 persones puguin decidir per sobre de la voluntat del poble català. Avui, el poble català dirà prou. Dirà prou a l’enganyifa de la transició i el seu “estat de les autonomies” i dirà prou als polítics que estan al servei directe de l’Estat Espanyol, un Estat que, lluny d’estar content amb més de 300 anys d’ocupació del poble català, segueix escanyant-lo.

Ja hi ha hagut diferents iniciatives de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, però vull destacar la que han fet diversos ajuntaments (de moment, Arenys de Munt, Calders, Llambilles, Port de la Selva, Sant Pere de Torelló, Tarrés, Vic i Vilafranca del Penedès) que s’han declarat moralment exclosos de la Constitució Espanyola, doncs també havien jurat l’Estatut i ara ha quedat destruit per ser “inconstitucionals” molts dels seus punts. En especial, molt contundent la carta enviada per l’Alcalde de Calders, Jaume Perarnau, al delegat del Govern d’Espanya a Catalunya, Joan Rangel, explicant la decisió presa pel seu consistori. Una iniciativa que deixa, de manera simbòlica, sense aplicació la Constitució Espanyola en aquests municipis.

Seguint aquest exemple, s’ha creat un grup al Facebook, on la gent segueix a nivell personal l’exemple d’aquests municipis (jo no ho he pogut fer per estar a massa grups, però des d’aquí, tot el meu recolzament). Sóc una persona que des de fa anys m’he sentit moralment exclòs de la Constitució Espanyola, doncs és un símbol de la dominació espanyola sobre els pobles peninsulars. Avui, em reafirmo en aquesta exclosió, tant de la seva Constitució com de les seves lleis. Em reafirmo en que el poble català ha de ser i serà lliure, trencant així les cadenes que ens mantenen lligats a l’Estat Espanyol. Em reafirmo en que l’autonomisme ha mort i només ens queda la via independentista. Em reafirmo en que avui, a les 6 de la tarda, seré a la manifestació, per reclamar la llibertat del meu poble i per deixar ben clar als polítics catalans que la mentida que han estat sostenint s’ha acabat i que ara és l’hora del poble!

Que comencin a treure els corruptes de l’Ajuntament!

Ahir saltava la notícia que Juan Felipe Ruiz Sabido, conseller delegat de Marina Badalona,  estava imputat en el cas Pretòria, on, entre d’altres, també s’hi han vist relacionats personatges com Macià Alavedra -ex-Conseller d’Economia-, Lluís Prenafeta -ex-secretari de la Presidència- o Bartomeu Muñoz -ex-alcalde de Santa Coloma de Gramenet i fill del darrer alcalde franquista de la ciutat. Aquesta imputació està relacionada amb una venta d’un solar propietat de Marina Badalona a un preu inferior al de mercat.

El doble joc

El dia del Barça – Madrid, com moltíssims altres, vaig anar a un bar a seguir el partit. Abans de començar, em vaig trobar al company Jordi Crisol i vàrem estar parlant una estona. Durant la conversa va sortir el tema del seu blog, que havia canviat de direcció, i em va comentar que havia fet una entrada criticant que les JEV fessin un concert pel batxillerat nocturn quan el seu partit, ICV-EUiA, està al govern que ha permès que a Badalona no n’hi hagi.

La utilització de la memòria històrica

El passat dimarts va haver-hi, tal i com s’ha denominat, una “guerra de banderes” entre ICV i ERC a Gràcia que quasi arriba a les mans (de fet, no va arribar perquè els veïns ho van evitar). Els fets van ocòrrer entre el president del districte de Gràcia i membre d’ERC, Ricard Martínez, i un conseller d’ICV-EUiA del districte, Roger Amigo. L’enfrontament va començar quan el primer anà a col·locar una bandera estelada on hi havia la republicana que hi constava, juntament amb la senyera, dins la inauguració de la Plaça de les Dones del 36, que ja venia carregada de polèmica pel fet que romanguès tancada per la nit. El segon, ràpidament, va treure l’estelada i comença a increpar al primer, i aquí començà la baralla.