Abans de res, vull advertir-vos que en aquesta entrada no seré allò que diuen “políticament correcte”. Aquesta expressió, referida a la política sempre vol dir ser hipòcrita, i això, com a historiador, no m’agrada practicar-ho. Els fets són els que són i és molt greu ocultar-los. A partir d’aquí, la interpretació i el judici que en fem, pot variar. Jo aquí en mostraré la meva a partir dels fets que envolten a aquest personatge.
La gran majoria de gent sap qui és Fraga i part de la sevq biografia, malgrat que ja fa temps que certa gent i certs interessos, han intentat fer oblidar la part més comprometedora. Per començar, sempre se l’ha lligat a la branca tecnòcrata del franquisme. Doncs bé, lluny d’això, Fraga estava vinculat a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS). Abans d’entrar al govern no només va desenvolupar tasques diplomàtiques i educatives com s’ha destacat tant, sinó que havia estat dins l’equip del Ministeri d’Educació i havia desenvolupat diferents càrrecs dins del Movimiento, abans de l’època pressumptament aperturista del règim.
L’any 1962, amb Agustín Muñoz Grandes com a vicepresident, és nomenat Ministre d’Informació i Turisme, sent-ne a més el portaveu del govern. Ho serà fins l’any 1969, ja amb Carrero Blanco. D’aquesta època són les campanyes com “Spain is different” per atreure el turisme, però ue tenia darrere tota una trama d’interessos immibiliaris en base a la destrucció de gran part del litoral mediterrani. També d’aquesta època se’n recorda el famòs bany de Palomares després de l’accident de dos caces americans i la caiguda de 4 bombes nuclears. Segons ell, no hi havia perill, però el cert és que encara hi ha rastres de plutoni a la població de la zona.
També va ser obra seva la reforma de la Llei de Premsa, que datava del 1938. Segons la versió oficial, era una llei molt oberta. Reqlment, si la comparem amb l’anticuada llei del 38, de censura prèvia, era molt més oberta. Tot i això, a l’hora de la veritat, no era tal. La denominada autocensura era més oberta, però continuava un control “subterrani” que va portar al diaris com l’ABC o el Diario Madrid segrestats.
El que ja no es recorda tant són els casos com el de MATESA, empresa de maquinària pesada que cobrava una sèrie d’exempcions fiscals del govern per les ventes, però després es va demostrar que les vendes no existien i que la maqunària s’apilava als ports sudamericans. El npropietari estava vinculat a diferents ministres franquistes, entre ells el nostre protagonista. Tampoc s’està recordant el cas Grimau, dirigent comunista assassinat pel règim franquista. En Fraga hi va tenir un doble paper protagonista. Per una banda, a petició de Franco, va signar l’acta d’execució com a part del govern sense ni tan sols protestar. De l’altra, com a portaveu del govern, va justificar l’execució, i posant la guinda amb la coneguda frase “ya les enviaremos un dosier dónde veran quien era este caballerete”.
Tampoc s’està recordant la seva implicació com a Ministre de Governació en els assassinats del 6 de març de 1976 a Gasteiz, ni als fets de Montejurra. No només això, sinó que, seguint amb la seva actitud autoritària, encara va espetar a Tamames el famós “la calle es mia” en la celebració del 1r de Maig. I el pitjor de tot és que no només no es va penedir mai del seu passat, sinó que encara s’hi enorgullia.
Els homenatges que se li han fet no fan més que atacar encara més la memòria de les víctimes del franquisme i demostren, un cop més, que el pretés règim democràtic espanyol no és res més que una pantomima per evitar un sistema realment democràtic, on aquest “caballerete” i els seus amics haguessin estat jutjats. En canvi, aquest assassí feixista ha mort tranquilament, al llit de la seva casa madrilenya, i ha rebut tot tipus d’homenatges i honors per part d’un estat “democràtic”…
Des d’aquí, vull recordar les seves víctimes tot citant una frase d’una cacnçó del Lluís Llach dedicada a les víctimes de Gasteiz: “Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”
Veus de Lluita 