Estatutet? No, Independència!

Darrerament s’està parlant molt de si l’Estatut per aquí, competències per allà i Tribunal Constitucional més enllà. I és que ara sembla que entrin totes les presses. El Tribunal Constitucional a punt de dictar sentència sobre el recurs presentat pel PP i els xiringuitos post-franquistes per la pressumpta inconstitucionalitat de l’Estatut. I fins i tot un jutge del Tribunal Constitucional ja està dient que dóna per fet que sortirà a favor dels que el presentaren, quan, que jo sàpiga, un jutge ni pot estar posicionat durant l’estudi del cas, ni pot opinar sobre el cas abans del veredicte, perquè ja s’està posicionant. I per l’altra banda, els de Can PSOE i els seus amiguets van a corre-cuita fent la feina que no havíen fet fins ara, pactant mesures a mitjà-llarg termini quan havien de ser immediates, fent nyaps mil i, en definitiva, retallant l’Estatut, mentre que van entonant el “que dolents els del PP i els del Tribunal Constitucional que ens el volen retallar!”.

Castiga’ls amb el teu vot! Vota Iniciativa Internacionalista!

Vota Iniciativa Internacionalista

A Badalona estem assistint des de fa anys a processos engegats a nivell dels Països Catalans i dels diferents pobles sota administració espanyola. La crisi, provocada per les mateixes polítiques impulsades des de l’Eurocambra, la retallada de drets laborals en pro del màxim benefici dels empresaris, la constant fuita de diner públic cap als bancs mentre són milers els badalonins i badalonines que es troben a l’atur, dels quals, una part gens despreciable, no reben cap tipus d’ajuda compensatòria, la privatització dels serveis públics, amparats per directives com ara la Bolkenstein o la de Bolonya per a la Universitat.

Però lluny de permetre alternatives, llueix les seves armes de control social i dissident. Lleis de partits que il·legalitzen idees tot o recolzant-se en la Unió Europea, actuacions policials com les recentement protagonitzades pel Cos d’Antiaval·lots dels Mossos d’Esquadra que amenacen drets com el de la llibertat d’expressió i manifestació, o que neguen la participació als milers de persones migrades que hi ha a la ciutat, tot permetent la seva exclusió social i criminalització amb la Directiva Europea del Retorn, creant un marc perfecte pel creixement del racisme i la xenofòbia que s’ha evidenciat en diferents moments a Badalona.

És per això que les treballadores i els treballadors, els i les estudiants, els moviments socials, necessitem una veu a Europa que estigui al costat de les lluites obreres contra retalls i acomiadament. Una veu contra les lleis d’estrnageria que deixen miliols de treballadors sense cap dret. Una veu que expliqui que som una nació i que volem exercir lliurement el dret a l’autodeterminació, i que defensi la llengua catalana des de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Una veu que denuncïi les privatitzacions. Una veu que denuncïi les pràctiques repressives i la persecució de les persones i moviments polítics que denuncien les conseqüèndies de l’Europa del capital i dels estats. Una veu internacionalista al costat dels pobles d’arreu que lluiten contra l’opressió i les guerres imperialistes, amb la notable contribució dels exèrcits de la Unió Europea.

Per construir una altra Europa que sigui la de les treballadores i els treballadors, i la de les nacions lliures, donem suport a la candidatura Iniciativa Internacionalista – la Solidaritat entre els Pobles, sorgida de la voluntat d’organitzacions polítiques diferents, i de persones no enquadrades a cap organització, d’aplegar forces per portar les demandes de la ciutadania a la mobilització.

El 7 de juny, castiga’s amb el teu vot! Vota Iniciativa Internacionalista – la Solidaritat entre els Pobles.

La crisi que la paguin ells!

Sempre m’ha fet gràcia les campanyes electorals. Fins i tot diria que les espero amb una cèrta ànsia. I no, no és per poder votar -ja sabeu que trobo molt més important la lluita dia a dia que la papereta cada quatre anys- sinó perquè em permeten riure de les bajanades que arriben a dir alguns. La política professional ha degenerat tant que es pot dir qualsevol cosa que sembla que sigui una victòria. Fins i tot, es pot sortir a recolzar un implicat en un cas de corrupció -que no és l’únic corromput, però ja sabem com va això- i dir que tot és un muntatge i que hi ha una inquisició. I això ho diuen uns que encara se’ls espera per condemnar el franquisme!

Perdoni, que puc votar?

Veient tot el que està passant aquests dies al voltant de les candidatures a les eleccions europees cada cop tinc més clar que l’únic que els hi falta a les autoritats espanyoles és limitar el dret a vot. I és que en aquesta suposada democràcia -que d’això en té poc- ara ja no hi ha cap tipus de llibertat per votar. Bé, de fet, sí, sempre i quan votis als que ells volen o consenteixen. És allò que va dir Henry Ford: “els meus compradors poden escollir el color del seu utilitari sempre i quan sigui negre”.

I és que, malgrat deien que la llei de partits “no il·legalitza persones ni idees sinó organitzacions”, amb els arguments que han donat per fer-ho amb Unidá Nacionalista Asturiana (UNA) i Iniciativa Internacionalista (II), es veu clarament que això no és així, sinó que darrera d’aquesta llei hi ha dues causes: la primera, motius electorals, com s’ha vist en el cas de les eleccions a Euskadi; i la segona, impedir que hi hagi  cap candidatura que defensi d’una manera contundent el trencament amb Espanya i amb el sistema, i més encara si aquesta es presenta a organisme internacionals i tenen opcions a tenir representació, no sigui cas que a fóra sapiguessin quin grau de “democràcia” hi ha aquí.

Can Móra o la victòria del masclisme

Ja fa setmanes, vas saltar la polèmica sobre la possible reconversió de Can Móra -propietat de la Penya- en una escola de l’Opus amb ensenyament “diferenciat”, un eufemisme per dir que es separarà l’alumnat per sexes.

La meva intenció era escriure en aquell moment, però vist que anaven sortint diferents reaccions i entrevistes, vaig preferir esperar-me a veure què es deia. Per sort, la gran majoria es posicionaven en contra, però m’ha cridat força alguns arguments que es donen a favor, com per exemple, els que aporta en Ferran Falcó. Segons el tinent alcalde, aquesta construcció no només ajudarà a la Penya, sinó que també aportarà uns nous equipaments a la ciutat.

L’ordenança de la censura política

Llibertat d'expressió, prou censura política a Badalona!

Ja feia temps que una part de la societat badalonina ho anàvem dient que això de l’Ordenança de Civisme, de civisme en tenia ben poc i tenia molt d’afany recaptatori i de retallada de llibertats.

Avui, a la Plaça de la Vila, s’ha vist ben clar aquest tarannà, en concret, en la seva branca de censura política cap a una sèrie d’entitats gens còmodes a l’Ajuntament.

Un any després, aquí no ha canviat res!

Càrrega dels Mossos el dia 4 de març

Avui és 4 de març. Ara fa un any, a aquesta hora, prop de 150 persones estàvem al pati de la Facultat de Lletres, concentrades. A dins de la Facultat, uns companys s’havien tancat per demanar la paral·lització del Pla Bolonya i l’obertura d’un diàleg real.

Estat de dret?

Avui ha estat un dia d’eleccions, malgrat no es celebressin al nostre país, i és que hi havia eleccions autonòmiques a Galiza i a Euskadi. Jo, com la gran majoria de la població catalana, també he estat seguint els informatius que en parlaven. Tot i que, al contrari que molta gent, estava més per les eleccions gallegues que per les basques… Cosa de la sang, imagino.

La pervivència de l’aristocràcia

Per molt que, posteriorment, l’aristocràcia ha quedat lligada al llinatge i a la riquesa, en els seus inicis estava molt més relacionada amb la capacitat intel·lectual. I és que l’aristòcrata era aquell que havia estat escollit per governar pels seus coneixements.

És a dir, un aristòcrata seria, en un principi, el que avui entenem com a intel·lectual. És una paraula que a mi em suposa un cert rebuig, perquè veig de definició vaga (qui no utilitza l’intel·lecte?) i no hi veig cap altre objectiu del d’elevar a un grup de gent a una categoria “especial”, molts cops no creada en va, doncs durant molt de temps han estat referents, ideòlegs i, alguns, herois.

Polítics “democràtics”, tècniques franquistes

Els que em llegiu normalment sabreu que sempre he considerat que l’actual sistema polític, malgrat amagar-se rere una màscara de democràcia, no ho és pas. Però, per molt que sembli que res em pot sorpendre ja, encara hi ha dies que, incrèdul, assisteixo a mostres claríssimes d’aquesta, per mi, obvietat.