La Transició: procés espanyol o internacional?

La Transició espanyola -o com diria en Bernat Muniesa, “transició-transacció”, tot i que també anomenada per altres Segona Restauració- ha generat molta literatura al llarg d’aquests anys. La majoria d’ella -apologètica- la presenta com un procés netament espanyol de superació del franquisme entre l’oposició antifranquista i uns antics franquistes de cop demòcrates. Però és fàcil trobar certs clarobscurs que fan posar en dubte aquesta visió tant pura i modèlica.

Continua llegint

Anuncis

Diversitat a les aules: el nou objectiu del populisme xenòfob d’Albiol

Sant tornem-hi. Sembla que a l’Albiol no li ha bastat convertir els mitjans públics -tret de contades i valentes excepcions- en serveis de propaganda personal i/o de partit ni començar amb la fórmula de “queda inaugurado este pantano” que a menys de 100 dies de les eleccions torna amb el missatge xenòfob de sempre.

Després d’anys amb la cantarella d’igualar immigració a inseguretat i de 4 anys de govern en que ha assegurat reduïr-la, i amb les grans promeses incomplertes, ara vincula directament les mancances educatives amb la immigració proposant una reforma del mapa escolar perquè actualment es “condemna als nens autòctons a anar a l’escola amb estrangers“. Més enllà de l’anècdota que faci la proposta després dels 4 anys de govern, la proposta i, sobretot, el per què la vol fer és preocupant, tot i que no sorprenent. Continua llegint

Crida per Badalona: eixamplant espais per transformar la política

Les eleccions municipals sempre són un reflex dels processos polítics que es viuen en la societat, per això en moments de transformació política pateixen un gran sotrac i sovint són en les que més o en les que primer es noten aquests canvis polítics. No en va són les eleccions que tenen una relació més directe amb el ciutadà. Només cal mirar les municipals del 12 d’abril del 1931, que van esdevenir un plebiscit sobre la monarquia i van precipitar la seva caiguda i la instauració de la Segona República, o les del 3 d’abril de 1979, en que el franquisme -i fins i tot el franquisme reconvertit- s’enfonsava.

Continua llegint

9N: quatre dades en general i en clau badalonina

Sobre el 9N s’ha dit tant que ha estat un èxit de mobilització, fins a que ha estat un fracàs perquè ha votat només un 30% del cens. Les dades com sempre són interpretables, però sempre va bé fer algunes comparacions per veure realment l’abast de l’èxit/fracàs. Abans, però, cal tenir situat aquest 9N en un procés participatiu mancat d’algunes garanties democràtiques, amb un sistema molt diferent a l’utilitzat habitualment i amb una certa por a represàlies fruit de la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional i de les informacions sobre l’actuació de la Fiscalia en els dies previs, i després de la suspensió de la consulta no referendària, que alhora era una alternativa al referèndum exigit en mandat democràtic i que no ha estat permès per l’Estat. Continua llegint

Veus de lluita, més que mai!

Han passat moltes coses des de la darrera actualització d’aquest blog. Aquell 17 de gener de 2012 poques coses feien preveure com canviaria socialment el nostre país. El sistema donava algun símptoma de desgast, més encara amb la crisi capitalista, però pocs llavors haurien pronosticat el seu esfondrament com l’estem veient actualment.

Aquell 2012 és el de la manifestació desbordant de l’11 de setembre, en el que la societat salta per sobre dels partits i comença a ser la protagonista política. El sistema de la segona restauració espanyola, basat en una política feta des de dalt pels partits del règim, queda trencada i entra en barrina. Continua llegint

Fraga o la “democràcia” espanyola

Abans de res, vull advertir-vos que en aquesta entrada no seré allò que diuen “políticament correcte”. Aquesta expressió, referida a la política sempre vol dir ser hipòcrita, i això, com a historiador, no m’agrada practicar-ho. Els fets són els que són i és molt greu ocultar-los. A partir d’aquí, la interpretació i el judici que en fem, pot variar. Jo aquí en mostraré la meva a partir dels fets que envolten a aquest personatge.

La gran majoria de gent sap qui és Fraga i part de la sevq biografia, malgrat que ja fa temps que certa gent i certs interessos, han intentat fer oblidar la part més comprometedora. Per començar, sempre se l’ha lligat a la branca tecnòcrata del franquisme. Doncs bé, lluny d’això, Fraga estava vinculat a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS). Abans d’entrar al govern no només va desenvolupar tasques diplomàtiques i educatives com s’ha destacat tant, sinó que havia estat dins l’equip del Ministeri d’Educació i havia desenvolupat diferents càrrecs dins del Movimiento, abans de l’època pressumptament aperturista del règim.

L’any 1962, amb Agustín Muñoz Grandes com a vicepresident, és nomenat Ministre d’Informació i Turisme, sent-ne a més el portaveu del govern. Ho serà fins l’any 1969, ja amb Carrero Blanco. D’aquesta època són les campanyes com “Spain is different” per atreure el turisme, però ue tenia darrere tota una trama d’interessos immibiliaris en base a la destrucció de gran part del litoral mediterrani. També d’aquesta època se’n recorda el famòs bany de Palomares després de l’accident de dos caces americans i la caiguda de 4 bombes nuclears. Segons ell, no hi havia perill, però el cert és que encara hi ha rastres de plutoni a la població de la zona.

També va ser obra seva la reforma de la Llei de Premsa, que datava del 1938. Segons la versió oficial, era una llei molt oberta. Reqlment, si la comparem amb l’anticuada llei del 38, de censura prèvia, era molt més oberta. Tot i això, a l’hora de la veritat, no era tal. La denominada autocensura era més oberta, però continuava un control “subterrani” que va portar al diaris com l’ABC o el Diario Madrid segrestats.

El que ja no es recorda tant són els casos com el de MATESA, empresa de maquinària pesada que cobrava una sèrie d’exempcions fiscals del govern per les ventes, però després es va demostrar que les vendes no existien i que la maqunària s’apilava als ports sudamericans. El npropietari estava vinculat a diferents ministres franquistes, entre ells el nostre protagonista. Tampoc s’està recordant el cas Grimau, dirigent comunista assassinat pel règim franquista. En Fraga hi va tenir un doble paper protagonista. Per una banda, a petició de Franco, va signar l’acta d’execució com a part del govern sense ni tan sols protestar. De l’altra, com a portaveu del govern, va justificar l’execució, i posant la guinda amb la coneguda frase “ya les enviaremos un dosier dónde veran quien era este caballerete”.

Tampoc s’està recordant la seva implicació com a Ministre de Governació en els assassinats del 6 de març de 1976 a Gasteiz, ni als fets de Montejurra. No només això, sinó que, seguint amb la seva actitud autoritària, encara va espetar a Tamames el famós “la calle es mia” en la celebració del 1r de Maig. I el pitjor de tot és que no només no es va penedir mai del seu passat, sinó que encara s’hi enorgullia.

Els homenatges que se li han fet no fan més que atacar encara més la memòria de les víctimes del franquisme i demostren, un cop més, que el pretés règim democràtic espanyol no és res més que una pantomima per evitar un sistema realment democràtic, on aquest “caballerete” i els seus amics haguessin estat jutjats. En canvi, aquest assassí feixista ha mort tranquilament, al llit de la seva casa madrilenya, i ha rebut tot tipus d’homenatges i honors per part d’un estat “democràtic”…

Des d’aquí, vull recordar les seves víctimes tot citant una frase d’una cacnçó del Lluís Llach dedicada a les víctimes de Gasteiz: “Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”

Jo també sóc Tvb, Rcb i Bétulo!

A Badalona, -i, per desgràcia, ara també a fora-, coneixem l’Albiol i el seu tarannà autoritari, a banda de racista i violent. I aquest tarannà el porta a fer determminades accions que ens recorden a les que feien dirigents de règims passats. I són tant habituals en ell que ja són conegudes com a albiolades.

Però ara que és alcalde, les albiolades tenen conseqüències. Una de les darreres ha posat el perill Badalona Comunicació, l’ens que agrupa els mitjans de comunicació públics de la ciutat: Televisió de Badalona, Ràdio Ciutat de Badalona i la revista Bétulo. I és que el PP, tot i no tenir majoria absoluta al consistori, vol tenir-la al consell d’administració de Badalona Comunicació. És a dir, vol fer i desfer sense que els demés puguin dir res. El que dèierm del seu tarannà autoritari. Però això no tindria majors conseqüències si no fos perquè CiU els hi fa el joc votant a favor de la proposta del PP de nou consell d’administració, amb el que, sense els vots del PSC o d’ICV-EUiA, no hi ha majoria suficient i el consell d’administració queda bloquejat, posant en perill els mitjans de comunicació públics i, alhora, el lloc de treball dels treballadors de l’ens públic.

I com no, seguint el seu tarannà autoritari, l’alcalde no intenta dialogar amb la resta de forces amb representació, sinó que manté la seva posició. És a dir, si no li donen el que vol, bloquejarà el consell d’administració sine die, provocant la desaparició dels mitjans de comunicació públics. I no seria gaire inversemblant que darrera aquest bloqueig hi hagi la finalitat de tancar-los utilitzant aquesta escusa, sobretot si obsevem que ja va retallar el 50% del seu pressupost.

Els mitjans de comunicació públics tenen molta tradició a la ciutat. Ràdio Ciutat de Badalona dóna servei a la ciutat des de 1981, mentre que Televisió de Badalona i la Revista Bétulo ho fan des del 2000, prenent el relleu del Canal 51 i de Badalona, Revista d’Infortmació Municipal. Durant aquest temps -i conjuntament amb la premsa escrita privada i diferents ràdios de barri o supramunicipals- han donat la informació sobre una ciutat que, malgrat ser la tercera més gran de la CAC i la desena dels Països Catalans, sempre ha estat una de lesngrans oblidades, informativament parlant, per la seva proximitat amb barcelona ni el fet de no ser capital comarcal. Una mala sort que compartim amb l’Hospitalet, que ha vist com han tancat els seus mitjans de comunicació públics, produint-se una apagada informativa a nivell local.

Jo vull seguir escoltant la Penya i el Badalona per RCB, seguir veient i escoltant les tertúlies esportives, de joves, de política, vull seguir informat del que passa a la ciutat, vull seguir coneixent les entitats badaloinines i el seu dia a dia. Vull seguir escoltant RCB, veient TVB i llegint Bétulo. Perquè els mitjans públics locals són de tots i cadascú dels badalonins i badalonines, nosaltres també som RCB, TVB i Bétulo! Des d’aquí vull espressar el meu total suport als treballadors i treballadores de Badalona Comunicació i sumar-me a la campanya que estan duent a terme i que podeu seguir al seu facebook i al twitter. Alhora, també podeu donar suport a la campanya signant la petició que han fet a la plataforma Actuable.

image

Avui com ahir, lluitem pel tranport públic!

Imatge

Recupero el blog, en la que espero sigui una nova etapa d’activitat, rememorant una efemèride força important, però massa esborrada de la nostra consciència col•lectiva, i que sembla que torna a agafar protagonisme: la vaga de tramvies de 1951.

Al gener de 1951, el govern franquista decidia pujar un 40% el preu dels tiquets del tramvia de Barcelona i rodalies, passant de 50 a 70 cèntims, mentre que a d’altres ciutats com Madrid, quedava congelat. En resposta a aquest desgreuge, al març del mateix any, s’organitzava una vaga de tramvies que duriaria dues setmanes, en les que el boicot als tramvies va ser total, formant-se grans riuades de gent caminant que anava cap als seus llocs de treball. Alhora, hi havia manifestacions diàries força multitudinàries que van ser reprimides per la policia franquista que, a més, va fer un gran nombre de detencions, sobretot de membres del PSUC, entre ells en Gregório López Raimundo.

La primera vaga des de la instauració del franquisme acabava en victòria per la classe treballadora barcelonina. El govern anul•lava la pujada de tarifes i destituia al Governador Civil i a l’alcalde de Barcelona.

Des de fa uns dies, corre a la xarxa una campanya per tal de fer vaga de transport públic el 10 de gener. Considero que és una gran iniciativa i la secundaré, però també hi vull fer algunes petites crítiques. La primera, és que la vaga de tramvies va ser organitzada en 3 mesos, per tal de coordinar-se les diferents forces antifranquistes clandestines i aconseguir un gran suport dels treballadors. Estant en clandestinitat era molt difícil difondre la convicatòria i calia anar poc a poc. Ara, les organitzacions que la convoquen no estan en clandestinitat, però un dels grans poders fàctics, els mitjans de comunicació, no són precisament favorables a aquests moviments i silencien les seves iniciatives. En aquest cas les presses mai són bones i potser caldria seure i organitzar-ho amb calma.

L’altra crítica és l’aïllament de la protesta. Al 1951, es protestava per la pujada de tarifes del tramvia com a part d’una reivindicació contra les condicions de vida d’aleshores i no com a simple petició d’abaixar lea tarifes, tal i com es pot comprovar en el fet que el 1957 torna a haver-hi una vaga de tramvies.

Edito: actualitzo l’entrada amb una comparativa entre el preu del bitllet senzill i el salari mínim interprofessional a diferents ciutats on es veu la desproporció del preu del transport “públic” català

image

#23M… Ara toca treballar!

Un cop van començar a sortir els primers resultats de les eleccions municipals a Badalona, vaig sentir la necessitat d’escriure tot el que em passava pel cap. Ja portava unes setmanes que veia com, amb les eleccions, em tornava aquesta necessitat i, inclús, la necessitat de militar políticament de nou, que m’ha portat a encetar un període de replantejament sobre la meva “excedència” de militància.

Diumenge, com sabeu, el PP va treure a Badalona un total d’11 regidors -pujant 4 respecte fa quatre anys-, mentre que el PSOE es quedava amb 9, CiU perdia un i es quedava amb 4, ICV-EUiA perd dos i es situa amb 3 i ERC -aquest cop presentant-se en coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC- perd l’únic regidor que tenien. Això, dit així, queda molt maco, però sense anàlisi, no se n’aprèn dels errors i es repeteixen.

Si ja abans de les votacions estava clar que el PP guanyaria, estava per veure per quant. Fent d’apoderat, ja te n’adones de l’avantatge que tenia. En barris que han estat sempre obrers, guanyava, i de carrer al PSOE, mentre que els apoderats i interventors d’aquest darrer esperaven un miracle que donés la volta als resultats o es mantenien esperançats amb que el vot socialista arribaria i arrasaria amb el PP, que senzillament eren de votar tard. I, certament, el vot va arribar, però en diferent mesura. Per què dic que va arribar si va guanyar el PP? Doncs primer hem d’analitzar d’on prové el vot del darrer. I, adverteixo, que em permetré la llicència de fer algunes generalitzacions.

Primer de tot, haig de dir que el PP va recollir vot tradicionalment abstencionista, però potser no tant com s’esperava. Allà on ha obtingut millor registre ha estat als barris amb menor participació, com la salut o sant roc. Així doncs, cal buscar d’altres fonts de vots. Una és un votant socialista desencantat amb un PSOE en plena crisi i en caiguda lliure, que han vist en el discurs populista del PP una alternativa. Aquest traspas ha estat molt important. D’altra banda, també ha rebut molt de suport d’entre els joves, especialment aquells sense gaire formació, que pateixen una taxa d’atur del 40%, situació que, si no estan políticament ben informats, els fa vulnerables als discursos de l’extrema dreta. Aquest darrer punt és altament perillós i un dels que cal solucionar els propers 4 anys.

Així doncs, si tenim en compte el traspas de vots gens menyspreable del PSOE cap al PP, s’entén el que deia abans sobre que l’electorat del PSOE darrerament abstencionista es va mobilitzar. A això li hem de sumar un cert vot útil provinent de CiU i d’ICV-EUiA. Si no no s’explica que guanyés alguns -pocs- vots.

Pel que fa a la resta de partits, CiU va patir una davallada de prop de 2000 vots pel vot útil al PSOE, la possibilitat de pacte amb el PP, l’efecte de les retallades i, en menor mesura, el pacte amb el PSOE i Esquerra, mentre que ICV-EUiA, a part de patir l’efecte del vot útil, perdia una part de vots, que passava a l’abstenció, segurament per la poca activitat al carrer que ha fet una part de la coalició.

El cas d’Esquerra és paradigmàtic. De 2 regidors que van obtenir fa 8 anys, ja no en queda cap. I aquí hi ha un factor nacional i un de local. El nacional és la situació del partit després de les escissions -i del creixement exponencial de candidatures com les CUP- i del desgast de dos tripartits, que fa que hagin perdut respecte el 2007 més de 70.000 vots. El factor local és, a part d’algunes pica-baralles internes, el desgast d’haver portat la regidoria de cultura en un moment de crisi on ha estat el primer que s’ha retallat. La coalició amb Accent, Reagrupament i les JERC per ta de presentar una nova imatge i salvar així el regidor que tenien no ha acabat funcionant.

Pel que fa a la resta de partits, la CUP, que presentava per segon cop, el primer en solitari, ha obtingut prop de 1500 vots, aproximant-se així als resultats de fa quatre anys en coalició. Un grandíssim resultat si tenim en compte que els seus ex-socis, els verds, han tret més de 1300 vots. Això, primer, augura un pes cada cop més gran de la CUP a les eleccions badalonines -com va dir el seu cap de llista després de conèixer els resultats, “no hem guanyat però estem guanyant”- i, alhora, fa necessari tornar-se a plantejar l’estratègia electoral dels sectors de l’esquerra extra-consistorial.

La gran patacada aquestes eleccions se l’emporten Ciutadans i PxC, ambdues amb expectatives d’obtenir regidor i que han quedat eclipsades pel PP. La caiguda és especialment dura pels primers, que de 6a força polític el 2007 a Badalona -només superada pels partits amb representació- passa a ser la 9a superada per Esquerra, la CUP, Els Verds i PxC.

Finalment vull destacar el creixement del vot en blanc i el vot nul com a vot de protesta contra l’actual política, si bé sempre he considerat que s’ha de reservar per quan no hi ha alternatives possibles. En aquest cas era sorprenent com part del vot nul era vot “indignat” quan a la ciutat es presentaven partits que a la Plaça Catalunya s’han marcat com a partits d’una certa referència o que tenien un programa similar al de les protestes.

Així doncs, tenim un panorama molt complicat. Primer s’ha de valorar què és millor, si un govern tripartit amb PSOE, CiU i ICV-EUiA, un pacte d’investidura a favor del PSOE però amb un govern de minoria o deixar en minoria al PP. Amb les dues primeres opcions es corre el risc d’un avenç encara major del PP, mentre que el tercer suposa el desgast d’un PP que no esta preparar per governar.

A nivell de les esquerres, hi ha molta feina a fer als barris per tal de combatre el discurs populista del PP i que tant de mal esta fent. Com dic al títol, ara és hora de treballar!